Xavier Vinyals i Capdepon (Barcelona, 1967) és el president de la Plataforma ProSeleccions Esportives de Catalunya des de l’any 2000. Empresari i excònsul de Letònia a la capital catalana, càrrec del qual fou destituït pel govern espanyol el 2016 per tenir un perfil independentista, ha estat sempre un personatge important per a la internacionalització del procés sobiranista.
A través de l’esport, Vinyals -de la mà de la Plataforma- ha fet arribar els missatges de llibertat i democràcia arreu del planeta. Des de fa més de divuit anys, l’entitat que presideix lluita pel reconeixement internacional de les seleccions catalanes, un fet que ja assumeix com inviable sense un Estat propi per a Catalunya. A pocs dies pel judici contra els presos polítics per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre, Vinyals atén La República Esportiva i aborda els principals temes d’actualitat vinculats amb el procés i amb l’esport del nostre país.
La darrera vegada que vam parlar era abans de l’1 d’octubre. Aleshores hi havia il·lusió per canviar l’estatus de Catalunya i perquè l’esport fes un gir de 180 graus. Com està ara la situació?
Són diverses coses. La primera és si nosaltres estàvem suficientment preparats en cas que el poble de Catalunya hagués aconseguit un canvi de paradigma i creat un Estat independent. Des del món de l’esport havíem fet la feina. Si aquest canvi s’hagués produït, que era allò que desitjàvem i per la qual cosa vam treballar, haguéssim estat suficientment preparats com per no fer un salt al buit. Per tant, sabíem on quèiem. No es pot tenir absolutament tot preparat al mil·límetre, però sí que hi havia les estructures bàsiques. Sectorialment era un dels àmbits on s’havia dissenyat la República. És clar, després de crear la República s’havien de triar els dirigents i aquests haguessin decidit en una direcció o una altra. Sempre hi ha un debat, també en l’àmbit esportiu.
Què s’havia preparat?
L’estructura bàsica, que era la reconstitució del Comitè Olímpic de Catalunya, es va fer. La Plataforma va impulsar estudis concrets sobre quin model econòmic impactaria en la nova República en l’àmbit de l’esport i quina era la millor manera de treure eficiència a aquests canvis. Quin salt tindríem en l’esport femení i de base. Vam fer un estudi concret sobre com impactaria en els mitjans de comunicació esportius el fet de tenir una República Catalana. Vam fer un estudi prou acurat que demostra que, amb l’autonomia misèrrima que gestionem, no es permeten moltes de les coses que voldríem fer. Penseu que els Estatuts de la Plataforma els vam modificar el 2011 dient que, o Catalunya tenia un Estat independent o no tindríem seleccions esportives catalanes, perquè el model espanyol no ens ho permet. La Plataforma, des d’aleshores, ha treballat obertament per la independència de Catalunya com a eina per obtenir seleccions esportives nacionals.
On ha quedat aquella il·lusió?
Jo crec que són trànsits històrics dels pobles que lluiten per la seva autodeterminació. Que no ens n’haguem sortit en aquesta ocasió no vol dir que no estiguem en millors condicions o més consciensciats de com serà la propera oportunitat per crear el nou Estat. Si m’ho miro des de la perspectiva personal, a mi em fot molt tenir companys i amics a la presó. Estan pagant per actes polítics que tothom sap que no van cometre i que no són delicte ni segons el codi penal de l’Estat espanyol. Però des d’un punt de vista històric, la repressió és una mala eina per guanyar un embat democràtic. A la llarga, punxa. I l’estratègia de repressió de l’Estat és una eina perdedora. L’únic que fa és tenir la gent més enfadada amb un Estat que ens incomoda i que cada vegada el sentim més llunyà. El què hauria d’intentar fer l’Estat és encisar-nos, enamorar-nos, dir que farem coses junts. I no ho fan, sinó que opten per pegar allà on poden. Aquesta estratègia té recorregut a curt termini, perquè hi ha gent perseguida, però no és una estratègia guanyadora. Però crec que ens ha fet adults, ens ha fet veure com són les coses i ens ha consciensciat. Han fet que la gent estigui més enfadada que espantada i això és perillós. I crec que el judici encara evidenciarà més les mancances democràtiques d’un Estat feble.
Després de més d’un any, l’esport català on és avui?
No està ni millor, ni pitjor. Ha patit les conseqüències de l’aplicació del 155. El fet que l’Estat intervingués la Generalitat ha afectat moltes entitats, clubs esportius, federacions, consells, etcètera. Això ha tingut una afectació que ha acabat generat una certa consciència en el món de l’esport per pensar que no ens convé seguir on estem. Ens convé un nou marc polític on desenvolupar la nostra activitat. Quan van aplicar el 155 van agafar el conveni de l’entitat que presideixo, el van traduir al castellà, el van dur a Madrid i se’l van haver d’estudiar. També van tancar les vies de finançament a clubs i federacions, que han malviscut durant aquest temps. Sota la meva perspectiva, dins el món de l’esport s’ha generat un consens encara més ampli sobre aquesta necessitat.
Hi ha decepció?
Decepció perquè no hem pogut materialitzar un Estat independent? El fet de no tenir un Estat independent afecta el món de l’esport, que haurà d’esperar. Hagués suposat un gran canvi. Però jo no parlaria de decepció, perquè seria com si els polítics ens haguessin fallat. Cadascú tindrà la seva visió i en el món de l’esport no hi ha un criteri uniforme per dir si els polítics ho han fet bé o malament. En tot cas, els polítics que han liderat el procés ho estan patint, perquè estan tots represaliats.
Parlava d’entitats perseguides. La Plataforma és una d’elles?
Sí, l’Estat li ha buscat i rebuscat. Tenim moltes dificultats amb temes que tenen a veure amb l’Estat, sobretot arrel de l’aplicació del 155. És una de les entitats perjudicades per l’aplicació del 155 de manera molt seriosa.
I en quin sentit ha estat perseguida?
Hem tingut una investigació exhaustiva per part de diversos organismes al voltant de les nostres activitats. El nostre conveni el van convertir al castellà, va anar a Madrid, cada partida havia de passar per no sé quants filtres i es decidia sobre la vida de la nostra entitat. La intervenció general s’ha acarnissat amb nosaltres a l’hora de justificar les factures. Perquè us feu una idea, nosaltres no hem cobrat encara la subvenció del 2018, com moltes entitats. La Generalitat va rebre una ordre específica des de Madrid per la qual qualsevol cosa que tingués a veure amb la independència no podia ser subvencionada. Com si la nostra entitat no pugués estudiar hipòtesis.
Durant aquest temps no s’ha disputat cap partit de la selecció catalana masculina. Per què no s’ha aprofitat el moment?
En un moment en el qual no passen grans coses, com en la Catalunya autonòmica, quan hi ha un esdeveniment especial per reivindicar-nos com un partit contra el Brasil és un boom molt important. En un moment com ara, que tenim presos polítics perquè van organitzar un referèndum i 600 alcaldes perseguits, la resta és un tema menor. També amb la dificultat que comporta trobar selecció, dates, tenir una bona convocatòria. Centrar-nos en això, amb tot el què està passant, no és prioritari. En el moment històric, potser és millor centrar esforços i manifestar-nos per la llibertat dels presos polítics que organitzar un partit amistós.
De què serveix el Catalunya-Veneçuela del proper 25 de març?
Tot suma, però hi ha accions que sumen més que d’altres. En aquest moment d’excepcionalitat, que el món de l’esport faci un partit amistós suma, segur. No ho negaré. Però entenc que hi hagi altra gent que estigui centrada en les altres necessitats de país.
I Veneçuela és el millor rival possible?
En certs moments, la Plataforma ha col·laborat amb altres entitats a l’hora de buscar seleccions, i sé de les dificultats que existeixen per trobar rivals. En pocs moments de la història hem pogut trobar seleccions atractives. Hi ha un problema de dates i de seleccions que no poden competir contra d’altres que no són reconegudes. Conec les dificultats i no em veig capaç de criticar la tria de cap selecció nacional. El País Basc ja va jugar contra Veneçuela l’octubre passat. I ells han fet passos significatius. La Federació Basca ha decidit demanar el reconeixement davant la FIFA. Legalment tenen unes possibilitats pràcticament nul·les que prosperi, però el gest de sobirania l’han fet. I nosaltres hem estat col·laboratius en la qüestió legal.
Amb Catalunya això és possible?
Si la Federació Catalana de Futbol o de l’esport que sigui decideix demanar el reconeixement, evidentment és possible i legal. L’altra cosa és com et contestin. Les federacions esportives es regeixen pels Estatuts de la Carta Olímpica. El COI va reformar la Carta Olímpica perquè abans permetia el reconeixement de països no independents. I els va canviar específicament per la qüestió catalana arrel dels Jocs Olímpics de Barcelona i de la petició del Comitè Olímpic de Catalunya per tenir el reconeixement. A partir d’aleshores, només reconeixen els països independents reconeguts per les Nacions Unides. Aleshores, el COI va demanar a les federacions que modifiquessin els seus estatuts. Per tant, el recorregut que Euskadi té és molt petit, tot i que la FIFA és sobirana i pot decidir allò que vulgui. Recordeu que un cas recent d’incorporació a la FIFA és Gibraltar, un territori britànic que no és un país independent. Ara bé, va fer la sol·licitud abans del canvi d’estatuts i un tribunal va sentenciar que en tenien tot el dret. La UEFA i la FIFA poden interpretar i canviar les seves normes a conveniència.
Bé, Kosovo també en forma part. O les nacions del Regne Unit.
Kosovo és un cas paradigmàtic, perquè hi ha països que no el reconeixen, com Espanya. Però el COI s’avança als esdeveniments polítics i va reconèixer Kosovo abans que la majoria de països ho fessin. També va convidar una delegació de Bòsnia a participar als JJOO de Barcelona quan encara no era un Estat independent. El moviment olímpic té molt marge per interpretar les normes i quan no li convenen, les canvia. El propi COI segueix tenint una quinzena de comitès olímpics reconeguts que no són un Estat. El Regne Unit es presenta als JJOO amb set o vui comitès olímpics diferents, però que participen junts. El món de l’esport, com que és privat, s’autorregula de la manera que li convé. En el cas de la Gran Bretanya, es presenta als Jocs amb Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, però pel què fa les federacions esportives, participen tots separats. Per això Escòcia participa als Mundials i Europeus de futbol amb la seva selecció nacional. L’any 1998 es va fer un canvi en la Llei catalana de l’Esport i no hi havia sentències de tribunals espanyols que prohibissin que les federacions catalanes estiguessin reconegudes internacionalment. Per tant, era perfectament legal que cohabitessin la selecció catalana amb l’espanyola. Avui sí que passa. Hi ha hagut una sentència del Tribunal Constitucional que diu que “una parte no puede competir contra el todo”. És una sentència que fora d’aquest país no seria legal, perquè pertany al món privat. Qui és l’Estat per dir-me que no puc associar-me amb una entitat privada de Suïssa? L’Estat interpreta les seves pròpies normes i ha anat tancant portes. Allò que era possible, ara ja no. Per tant, l’única porta que l’Estat ha deixat a l’esport català és la independència. No n’ha deixat cap altra. No tenim competències en res, no ens deixen competir internacionalment. Si volem tenir-ho hem de ser independents.
Deu ser perquè l’esport és una eina d’identificació nacional. O no?
Sí, però legalment l’esport es regeix a través d’entitats de dret privat, com són les federacions esportives. I totes elles tenen normes pròpies. Fins i tot, en cas de discrepància, tenen qui resol els conflictes, que és el Tribunal d’Arbitratge Esportiu. Per tant, aquí l’Estat no hi pinta res. Interfereix en un món privat perquè li convé. La Constitució permetia les seleccions nacionals i haguessin pogut fer com el model britànic. Però no li convé.
Per la por? Per pànic a fomentar sentiments nacionals?
És un model d’Estat centralista, poc amable amb les diferents realitats nacionals i, per tant, és una estratègia predeterminada per tenir una visió única de l’Estat. I aquí els catalans ens hi sentim incòmodes.
Què n’esperen de la nova Llei de l’Esport?
Creiem que la possibilitat normativa que té el Govern és limitada atès que és una comunitat autònoma i que té delegacions i competències en alguna matèria, però en d’altres no en té. Es pot millorar el marc actual, però no és possible arribar als límits que permetria el fet de tenir un marc normatiu propi. Un exemple. Quan algunes empreses volen ser col·laboratives en el món de l’esport és l’Estat qui regula les exempcions fiscals. Dins les propostes de l’entorn espero que es trobi un consens suficientment ample perquè dins les possibilitats legals que tenim es regeixi de la manera més eficient possible. Aquella Llei que tingui el consens de tota la comunitat serà aquella a la qual nosaltres donarem suport.
Hi ha la possibilitat de millorar la legislació en el món de l’esport seguint amb una autonomia?
Per principi, sempre hi ha possibilitat de millorar. En tots els àmbits de la vida. Conceptualment, es pot millorar. Però tenim les limitacions de competència per tenir una eina completa al servei de l’esport. I no la tindrem mai si no som independents.
A nivell espanyol, el PSOE també proposa una nova llei de l’esport. Un dels punts és la limitació d’exhibir segons quins símbols en els recintes esportius. Preocupa que això s’interpreti com una prohibició per a les estelades o els xiulets al rei?
Ja hi ha una certa normativa que s’interpreta de manera variada. Ja sabem que alguna vegada en partits de futbol han retirat estelades o roba de color groc, la qual cosa és l’absurditat completa. Jo ja entenc entenc que es reguli en el marc normatiu quins símbols poden generar un rebuig per una part important de la població, però s’ha de poder compatibilitzar la llibertat d’expressió i amb la no incitació a l’odi o a la violència. Qui digui que una estelada incita a l’odi i a la violència és un ignorant. Qui digui que una esvàstica incita a l’odi i a la violència té tota la raó. Aquí hi ha la famosa vara de medir. Espanya en té una que sempre fa la mateixa mida, però que l’interpreta més curta o més llarga segons la conveniència política. No ens poden dir que no podem anar a xiular. Xiularem el què ens doni la gana. O no, també tenim dret a no xiular. Estic totalment d’acord amb què no es pot treure una bandera nazi o incitar a la discriminació cap a un col·lectiu concret, però no em poden dir què puc cantar o quina bandera puc dur. Quan s’interpreta que aquest acte és un acte contrari a la Constitució vol dir que s’està limitant quelcom que és més important, que és la llibertat d’expressió, un dels principis fonamentals de la mateixa Constitució i de qualsevol Estat democràtic.
Amb aquesta llei hi ha certa preocupació?
Nosaltres vam poder entrar estelades en una final de Copa perquè un jutjat va corregir una delegada del govern espanyol que deia que les estelades eren il·legals. Una senyora ignorant, que no s’entera de res. Hem hagut de fer la nit de les estelades al Camp Nou perquè la UEFA ens va posar multes per exhibir-ne a la final de la Champions de Berlín. La Plataforma, indignada amb això, ens vam coordinar amb Òmnium i l’ANC i vam repartir milers d’estelades. Si preocupa? Tenint en compte les interpretacions que ja s’han fet, sí, tranquils no ens quedem. Perquè aquesta gent que ens diuen què tenim dret a dir i què no tenen un prestigi molt baix.
Ara arriba el judici dels presos polítics. Quines accions prepara la Plataforma ProSeleccions, més enllà del món de l’esport?
La Plataforma sempre està coordinada amb altres entitats i associacions per la defensa dels drets civils i socials dels catalans. Per tant, som una entitat que sumarà. Per tant, segur que hi serem i no sé si des del món específic de l’esport prepararem alguna reivindicació. De fet, som una entitat de referència pel què fa el moviment nacional en el món de l’esport. Recordareu que en les eleccions al Barça vam signar amb els quatre candidats un document que es deia Compromís de País. També vam fer passar la cadena humana pel Camp Nou i vam ajudar amb el Concert de la Llibertat.
Aquell concert que va significar un abans i un després, segons li van dir a Rosell.
“Un abans i un després, tindrà conseqüències. Te’n recordaràs d’això”. Li van dir tal qual.
Ara Rosell és a la presó.
Sí, Sandro Rosell no és un pres normal. Primer, per la situació excepcional d’haver passat gairebé dos anys tancat a la presó sense haver tingut un judici. Té un rècord històric. I en segon lloc, a ningú se li escapa que més enllà de les acusacions hi ha un context Barcelona, un moviment polític català que crec que de manera clara ha afectat el cas de Sandro Rosell.
És un pres polític?
Jo crec que no és un pres polític com els altres, perquè no ha organitzat un referèndum, però tampoc crec que sigui un pres comú. I que fos president del Barça i hagués facilitat algunes coses ajuda. Li tenen jurada. Jo crec que hi ha una estratègia represiva de l’Estat que és molt fotuda a nivell personal. Hi ha gent que ho està passant molt malament. Però en termes històrics és una estratègia de derrota.
Aquesta és la primera part de l’entrevista a Xavier Vinyals. El proper dimecres 6 de febrer se’n publicarà la segona part.