Donem-li la volta al titular i felicitem els 6.124 espectadors que han anat a Montilivi, assistents que, especialment a la segona part amb el resultat ja definit i amb les habituals substitucions en aquesta mena de partits, han volgut animar la festa amb càntics i fent l’onada. Tot i això, la comparació amb altres cites de la selecció catalana i, no cal dir, amb les recents gentades que han seguit les noies del Barça, per exemple, ha semblat molt poca concurrència. Feta aquesta trista constatació, passem a la part esportiva.
Jamaica, malgrat que no sigui cap potència mundial en l’esport amb el seu 65è lloc en el rànquing, ha sortit al camp sense prendre-s’ho massa seriosament. Gairebé diríem que sense escalfar, altrament no s’entenen les lesions que han anat patint, dues de les quals amb pocs minuts de joc. Al davant hi tenien un grup de jugadors amb ànsies individuals de demostrar que no se’ls fa justícia i molts ho han aconseguit. En Riqui Puig ha estat excel·lent i ha mogut l’equip al seu so. En Marc Cucurella ha fet el que ha volgut per la seva banda. En Gerard Deulofeu, un dels més grans errors en deixar-lo marxar, ha fet tres gols i en Marc Bartra ha rematat de cap meravellosament bé un servei del seu company d’equip al Betis, en Christian Tello. La Masia ha fet molts bons jugadors que volten pel món i molts s’haurien pogut quedar perfectament. En Ferran Jutglà, aparegut entrada la segona part, era clar que en volia fer un altre i serà incomprensible si el Barça el deixa marxar, ara que truquen demanant per ell, per fer caixa en una xifra semblant a la que ha recollit anant a Austràlia.
I el sisè gol, a les acaballes del matx, l’ha fet en Javi Puado transformant un penal que li han fet a ell. Tots ells, sobretot, són jugadors que s’ho creuen i que volen jugar amb Catalunya, però algú els va dir que se n’havien d’anar a buscar minuts ben lluny. Per això venen quan se’ls crida i ho donen tot. En fi, ja ho sabem, el futbol no són només els diners sinó, sobretot, il·lusió i compromís i aquesta tarda a Montilivi és del que més hi ha hagut i el que hem cregut el més important a destacar. Amb aquests vímets es podria perfectament fer una selecció competitiva i tornar a omplir camps molt més grans, però ja sabem que les lleis, esportives i no esportives, ens van en contra i ens hem d’acontentar amb amistosos xirois i benintencionats.