El pitjor de l’eliminació del Barça a l’Europa League ha estat la sensació de braços caiguts i d’impotència dels jugadors quan s’han trobat 0-2 a la mitja hora de partit. Hi havia molt de temps al davant i, si calia, es podria deixar de banda les tàctiques i posar-hi allò que no sona, fet que solament ha passat, i només una mica, en el temps afegit. El partit ha començat malament quan, en el minut 3 Èric Garcia fa penal agafant i fent caure Linsdtrom. Hi ha poc a protestar i Kostic fa el 0-1. Sembla un accident i el Barça passa a dominar sense perdre encara la compostura, però, en el minut 36, el colombià Santos Borré deixa anar un xut fort davant del qual Ter Stegen poca cosa hi podia fer. La jugada és producte d’una pèrdua dels blaugranes per jugar massa tou. A partir d’aquest moment, comença a veure’s un Barça més feble, sobretot mentalment, els alemanys es fan els amos del joc, i el descans era el millor que podia passar. A més, Pedri se’n va coix i, efectivament a la segona part ja no surt.
Els aficionats alemanys han empès molt el seu equip amb comportaments poc habituals, com exhibint bengales, i no s’entén com n’han entrat tants desplaçant socis blaugranes i barrejant-s’hi. Fins i tot s’imposen en l’ambient i especialment quan la grada d’animació, molesta i encarant-se a la llotja, decideix marxar deu minuts del camp. Tot força estrany i enrarit.
Xavi treu Adama i Dest, en lloc de Mingueza i Aubameyang, que n’ha fallat dues de molt clares. Era el moment de passar a la bogeria, però el cap excessivament fred el que fa és que en el minut 66, Kostic aprofiti un altre moment de deixadesa o de poca contundència defensiva i aconsegueixi el 0-3 xutant a la base del pal. La bogeria arriba ara sí, però pel cantó alemany i perfectament podia haver caigut un quart o un cinquè gol visitant. El públic comença a desfilar.
I el que queda és anecdòtic, amb Luuk al camp en el lloc de Ferran Torres que solament ha fet una jugada de mèrit a l’inici del partit. Busquets fa entrar la pilota a la xarxa alemanya, en el 83, però en clar fora de joc. Sembla mentida, però això provoca una micona de reacció dels blaugranes. Araújo es posa de davanter centre, amb Luuk i Memphis, que també ha sortit, i ha de ser Busquets qui obri el marcador local amb un xut de fora l’àrea, just en el minut 90 i quan la pissarra n’assenyala 9 d’afegit per una aturada per problemes tècnics de l’àrbitre. Cauen dues jugades més que acosten el segon gol blaugrana, gol que arriba en un penal en el minut 89, quan Ndika tira Luuk a terra. Memphis el transforma amb cert suspense, ja que el porter Trapp la mig atura, va al travesser i bota a dins. Gairebé, però, no hi ha ni temps de treure del mig del camp i acaba el partit.
S’ha trobat molt a faltar a Piqué, a Pedri a la segona part i, en tots, una mica més de sang i d’orgull d’equip. Els deu minuts d’afegit haurien d’haver estat no del 90 al 99 sinó a partir del 66, amb el 0-3. El Camp Nou és el Liceu, que va dir Bonano, el porter argentí, i apareixen uns convidats sorollosos al galliner i enrareixen el matx, que per moments ha semblat que es jugués a Alemanya i les grans dives locals han preferit no despentinar-se. Perdre és totalment possible i acceptable, que això és part de l’esport, però que et vinguin a casa, et canviïn el decorat i l’atrezzo i se’n vagin sense passar cap mena d’angúnia, això sí que no pot ser. El pitjor de tot és que es fa inevitable la comparació amb altres equips que, amb l’aigua al coll, es revolten i fan l’impensable per revertir el destí del partit. El miracle Xavi no podia ser tan miraculós, tan fi, tan immaculat, i quan cal posar-se el davantal de feina i embrutar-se, s’ha de fer. Més que la derrota i l’eliminació, el pitjor és com s’ha produït.