Hem hagut d’esperar fins ben avançat el segle XXI perquè el futbol es dotés d’elements tecnològics que el fessin més just i menys manipulable. Costava molt de creure que nosaltres, des del sofà de casa, poguéssim saber que durant el partit que estàvem veient s’havia produït un error de conseqüències determinants i, en canvi, ningú pogués donar uns copets a l’esquena de l’àrbitre perquè rectifiqués la seva decisió. Els gestors del futbol són lents per naturalesa, fins el punt que sovint pot semblar que prefereixen regir un esport manipulable com la plastilina, on s’acabin produint els resultats que des del punt de vista comercial i polític convenen, més que no pas unes competicions obertes als avatars del joc.
Els americans, que de negocis esportius en saben un niu, van començar a assajar el videoarbitratge tan aviat com el 1978, per acabar implantant-lo de manera definitiva a mitjan anys vuitanta. Un cop hem tastat aquesta tecnologia en el futbol domèstic, i veient la quantitat de rectificacions produïdes en només tres quarts de temporada, qui més qui menys fabula sobre com seria el palmarès actual si l’arbitratge assistit per vídeo s’hagués implantat fa un parell de dècades.
Un dels fets que ha cridat més l’atenció d’aquesta primera experiència amb el VAR ha estat el grapat de correccions que han afectat el Real Madrid, és a dir, decisions preses des d’una cabina aïllada i sense pressió externa que han tombat errors arbitrals que afavorien el club de la Castellana. La reflexió immediata sembla molt evident: es confirma gràcies a la tecnologia aquella vella sospita relativa a que els àrbitres tendeixen a beneficiar els blancs, encara que sigui de manera inconscient. Sembla molt raonable que l’instint de conservació t’empenyi a no prendre decisions contràries a qui té el monopoli dels altaveus mediàtics estatals. Però per a sorpresa de tothom mínimament assenyat, des de la capital van aconseguir rebregar la realitat per tal d’imposar una tesi contrària al que mana el sentit comú. Segons ells, el VAR els perjudica i punt, sense a entrar a valorar que el què fa aquesta tecnologia és corregir decisions errònies preses de manera impulsiva. És ben evident que aquests “fets alternatius” -fent servir el llenguatge emprat per l’administració Trump quan volen ocultar la veritat- no se sostenen de cap manera i per això ha calgut crear una narrativa espúria, que recorda molt a la que es propaga des de Madrid quan es parla de la situació política catalana. En aquest sentit, el discurs oficial de tots el mitjans i partits polítics mesetocèntrics davant del minso independentisme d’una dècada enrere era el següent: si l’independentisme és minoritari, vol dir que és una proposta equivocada; sensu contrario, si fos una idea raonable, seria majoritari. Però quan el sobiranisme ha esdevingut hegemònic, no li concedeixen pas carta de naturalesa, sinó que atribueixen el seu creixement a que la majoria de catalans estan equivocats, fruit de la suposades polítiques adoctrinadores de la televisió pública i l’escola catalana. En conseqüència, ells sempre tenen raó.
Feta aquesta digressió necessària, tornem al relat on l’havíem deixat. Com que queixar-se que la tecnologia va contra tu seria motiu d’ingrés directe a un centre de salut mental, el nacional-madridisme ha creat un fil narratiu tal com el que acabem d’explicar sobre l’independentisme, intentant -amb cert èxit, cal dir-ho- consolidar la tesi que, per bé que la sala de VAR pren decisions correctes, aquesta ho fa a partir d’unes imatges que ja venen contaminades d’antimadridisme perquè el realitzador és català i, com tots sabem, els catalans tenim una tendència innata a manipular les coses. Més enllà del deliri que suposa aquesta afirmació, també és una demostració de no saber com funciona el VAR per part dels periodistes i aficionats addictes a la teoria conspirativa. La campanya endegada per alguns mitjans madrilenys afins a Florentino Pérez va tenir els seus efectes ben aviat: si les primeres queixes van produir-se el gener d’aquest any, al febrer ja n’obtenien uns bons rèdits en forma de penal decisiu. En el partit a camp del Llevant, una sala de VAR tenallada per la por s’inventava una pena màxima de fantasia que al final resultaria clau perquè els madridistes aconseguissin la victòria. Ni el blanquíssim trident de Movistar -Carlos Martínez, Michael Robinson i Julio Maldonado- es va veure amb esma de trobar arguments per justificar la decisió de la sala d’imatges i un servidor se’ls imaginava amagats sota la taula enrojolats de vergonya. Precisament un dia abans, vam veure com al Barça se li esfumaven de forma misteriosa dos penals comesos a l’àrea del Sevilla, dues jugades que no van merèixer gaire comentari a la premsa, colgades sota l’allau d’adjectius que maldaven per qualificar l’enèsim hat-trick de Messi.
Però per si algú encara pensa que persisteixen ombres blaugranes de sospita sobre el funcionament del vídeo-arbitratge, convé explicar com funciona aquest mecanisme tecnològic, encara que sigui en unes poques línies. Per començar, la realització dels partits que ens acaba arribant a les nostres llars discorre per un circuit diferent al de la sala de VAR, de manera que encara que el realitzador fos un satànic català i culer, amb vel·leïtats independentistes i que per reblar el clau de tant en tant es fes fotografies amb Luisito Suárez, posem per cas, la seva capacitat d’influència sobre les imatges que veuen els vídeo-àrbitres seria nul·la. Tot el flux d’imatges que capten en directe l’aproximadament trentena de càmeres que hi ha a un estadi en un partit dels grans, és remès en brut a dos punts crítics -dos camions diferents que estan instal·lats a les rodalies del camp- que són la sala de realització, on se seleccionen les imatges que surten a l’aire i que, per tant, veiem a la nostra pantalla de casa, i la sala tancada, que envia tot el feix d’imatges -de totes les càmeres, sense filtre- a la sala VAR de Madrid. Diem “tancada” perquè es tracta d’una estança amb accés molt restringit on les persones que hi treballen tenen obligació de mantenir la confidencialitat sobre tot el què senten. Això és així, perquè aquesta sala té comunicació directa amb els vídeo-àrbitres de Madrid i per tant sent totes les comunicacions entre ells i l’àrbitre de camp. La seva tasca és facilitar a l’àrbitre ubicat a la sala VAR totes aquelles imatges que ell demani als operadors de la sala, per tal d’analitzar amb detall les jugades dubtoses. L’aïllament del realitzador del partit respecte aquesta sala és tan estricte que ell només té coneixement que una jugada està essent revisada quan rep una trucada per part del coordinador de la LaLiga que està seguint el partit.
En resum, un cop més la manca d’escrúpols de qui persegueix la victòria a qualsevol preu ha aconseguit posar en dubte de manera injusta el funcionament d’un mecanisme que ha arribat al futbol per fer-lo més just i transparent, dos adjectius que no s’adiuen gaire amb determinades maneres de competir.