Tots hem tingut el capritx de fer recurrentment una cosa concreta durant algun període. I després l’hem oblidat per sempre. Hi ha qui li ha donat per veure la filmografia sencera de Quentin Tarantino, qui ha sentit la necessitat de visitar totes les esglésies de Barcelona i qui abans d’anar a dormir ha tingut el costum de cruspir-se una llaminadura. Ernesto Valverde també ha demostrat ser un home de capritxos efímers. Només d’agost a novembre ja n’ha tingut tres: Dembélé, Rafinha i Malcom. El d’Arthur no el comptem perquè, afortunadament, l’està allargant.
Avui Malcom ha estat titular davant el Betis, un d’aquells equips liderats per un entrenador, Quique Setién, que no li fa por la mort i s’atreveix, fins i tot, a ser valent al Camp Nou. Qui sap què hagués estat del brasiler sinó li hagués donat per tenir una jugada inspirada a Milà. Potser el seu lloc al terreny de joc avui l’hagués ocupat un compatriota, Rafinha, la penúltima llaminadura de Valverde, que no ha estat ni convocat malgrat les baixes de Coutinho i Dembélé després de ser titular davant l’Inter, el Madrid i el Rayo. Al Giuseppe Meazza ja no va disputar cap minut contra el seu ex equip. Vist el bany que els verd-i-blancs li han donat al Barça al mig del camp durant el primer temps, és raonable pensar que amb la baixa de Coutinho era més necessari que mai la presència de Rafinha per fer-se fort en la zona medular. Valverde ha demostrat guiar-se més per sensacions que per tacticismes. No era el dia per fer jugar Malcom; com tampoc hagués estat el de Dembélé. Dos futbolistes amb moltes virtuts ofensives però que descompensen els automatismes de l’equip a l’hora de defensar.
I el ressorgit a terres italianes no ha disputat ni molt menys un mal partit. De fet, no ha estat el substituït per Valverde a l’hora de retocar l’equip en el descans -el canvi ha arribat en el 56 per fer entrar Munir-, quan Arturo Vidal ha ocupat el lloc d’Arthur. En la primera jugada del Barça-Betis, Malcom ja ha combinat amb el retornat Leo Messi per fabricar perill. En un gest democràtic, en la segona li ha passat a Luis Suárez. L’afició ha recompensat una vegada i una altra les seves ganes de buscar la pilota, de trobar els espais a la defensa bètica i de guanyar-se minuts. Han estat aplaudiments bidireccionals. A la vegada que han servit de vistiplau per Malcom, han estat una reprovació per Dembélé, qui en el món blaugrana s’està quedant més sol que els personatges de les obres de Guim Tió. Per un cop, els mal dits problemes extraesportius -perquè afecten de ple el terreny esportiu- ens els està donant un francés, fill de la Il·lustració, i el bon comportament l’està demostrant un fill del país de la samba.
Rafinha i Malcom només són les últimes llaminadures efímeres utilitzades per Valverde. Poc abans, va tenir lloc la de Dembélé, titular en gairebé tots els partits del primer tram d’aquesta temporada. Arthur és l’únic que ha aconseguit assentar-se en l’onze titular després de gaudir de la inesperada confiança del tècnic. I, si ens remuntem al curs passat, ens trobem amb jugadors com Paco Alcácer o Denis Suárez, protagonistes de situacions similars. El valencià va ser elevat a cotes himalaïanes després de marcar dos gols al Sevilla, va gaudir de la confiança de l’extremeny i, pocs partits després, va ser retornat a l’ostracisme de la banqueta. On fa tant fred.
La segona part havia de ser qüestió d’èpica, la qual al Barça no se li ha donat gens malament en recents nits memorables. Valverde, a més de per Arturo Vidal i Munir, ha apostat per Carles Aleñà per solucionar l’embolic del primer temps. La remuntada semblava possible quan a Messi se li ha donat bé el que més malament se li dona: xutar penals. Però, sense temps per apropar-se a l’empat, al Camp Nou ha succeït un fenomen de la sèrie Stranger Things: Ter Stegen ha errat. Els esdeveniments següents han tingut més a veure amb una tragèdia de Sòfocles que amb l’èpica d’Homer.