El nuñisme és una forma de vida. No només implementada en el món del futbol, i més concretament en la gestió d’un club com el Barça, sinó també en la manera de dur empreses i negocis. Josep Lluís Núñez fou el president més longeu de la història del FC Barcelona. 22 anys al capdavant d’una entitat que tritura mandataris i acaba amb la paciència dels qui s’asseuen a la llotja. El club crema per a qualsevol. Però Núñez va ser-hi durant més de dues dècades, i això no és casualitat.
Criticat i admirat a parts iguals, Núñez es va convertir en tota una referència per als empresaris catalans, sobretot els de la construcció. Va liderar la revolució del ciment des de Núñez y Navarro, i es va erigir com l’home que transformaria la fesomia de Barcelona per a sempre aixecant desenes de blocs d’habitatges. Bona part de la ciutat duu el segell NyN, també com a conseqüència del suborn a funcionaris de l’Agència Tributària, un fet pel qual ha estat jutjat i condemnat a sis anys de presó. Però Núñez va generar fascinació entre els homes i dones de negocis per la seva manera de gestionar el Barça.
Que un empresari de la construcció aterrés al Camp Nou ja era tota una novetat. Des del 1946 amb Agustí Montal i Galobart i fins aleshores -amb les excepcions breus de Narcís de Carreras i Raimon Carrasco-, el sector tèxtil havia dominat la llotja de l’Estadi barcelonista sense que ningú hagués pogut “trencar el porró”. Ho feu Núñez, encunyant aquesta frase per a la història. I ho feu amb mà de ferro.
El president del 1978 al 2000 era un home d’idees clares i directes. Un conductor de negocis que havia de gestionar un club de futbol com ell l’entenia, com una empresa destinada a fer diners i guanyar títols invertint aquests guanys per tal de crear riquesa esportiva i patrimonial. Per a ell, la defensa del Barça era el primer. La protecció del club i, també, de la seva figura com a màxim mandatari. Una persona intransigent amb qui li duia la contrària -premsa i jugadors inclosos- i lleial amb qui li donava suport.
És per això que sempre fou agraït amb els qui l’ajudaren a presidir el Barça i els qui l’engrandiren com una figura pública de pràcticament la transcendència del president de la Govern de Catalunya. “El president de la Generalitat vol dominar el país i jo vull fer país”, va arribar a expressar el constructor, en una de les tantes picabaralles mantingudes amb Jordi Pujol. Núñez no s’hi duia bé, amb la política. Va intentar allunyar-s’hi i esquivar les embestides escomeses per tal de tornar a lligar el club a un sector de la política catalana.
Fins i tot, el president va demanar a Joan Gaspart, el seu vicepresident predilecte, que escollís entre el Barça i el partit Alianza Popular, qui li havia proposat ser el candidat a la Generalitat de Catalunya en les eleccions del 1983. L’empresari hoteler no ho va dubtar. El Barça de Núñez li comportaria menys maldecaps que la política, sempre cíclica.
La creació dels ismes
La divisió d’ideologies en el barcelonisme té el seu origen en la manera de gestionar el club de Josep Lluís Núñez. Una gestió patrimonialista, gairebé patriarcal de l’entitat, que va engegantir el Barça i el va situar entre els més grans d’Europa, però que també va provocar-li enemistats amb qui no compartien les seves maneres de fer. De fet, va ser el president que més oposició va tenir, ja des del 1978, amb l’erecció de plataformes com el Grup d’Opinió Barcelonista, Barcelonistes de Sempre, Unió Barcelonista o el famós Elefant Blau de Joan Laporta, que va acabar a la llotja el 2003 després d’un vot de censura fallit el 1998.
Núñez va tenir conflicte amb gran part de l’entorn. Des dels jugadors, dels qui manté defensors i detractors, passant pels entrenadors i la premsa, a qui va arribar a tancar les portes del Camp Nou. Molts jugadors en tenen bon record; d’altres, tot el contrari. No va acabar bé amb Maradona, Schuster, ni Ronaldo, tres de les seves apostes, com tampoc ho feu amb Johan Cruyff entrenador. Tots dos es qüestionaven contínuament la manera de treballar, un fet que va acabar comportant la divisió entre els afeccionats que defensaven les idees nuñistes i els que creien en els mètodes cruyffistes. La destitució de l’holandès, el maig del 1996, va ser la gota que va fer vessar el got.