Un Barça trist, que ha jugat el primer temps de la final de la Copa del Rei com si fos una continuació de l’eliminatòria davant el Liverpool, ha caigut per 1 a 2 davant el València en un altre partit per guardar a la col·lecció de despropòsits de la història blaugrana. Si el curs passat la competició del KO va ser la salvació d’Ernesto Valverde i de molts jugadors de la plantilla, aquesta temporada ha servit per mostrar una altra vegada en públic les carències de tots ells i la necessitat imperiosa de canviar el rumb de l’equip. Marcelino, qui disputava la seva primera final com a entrenador, ha tornat a evidenciar que el rei està despullat i de res ha servit la reacció a la desesperada del segon temps.
L’ansia de triomf del València, concentrat des de fa tres dies a Jerez de la Frontera, s’ha creuat amb un Barça debilitat, incapaç de sobreposar-se gairebé tres setmanes després a la traumàtica eliminació d’Anfield. El resultat del xoc d’estats anímics ha comportat que els chés, que no guanyaven un títol des del 2008, hagin assolit la seva vuitena Copa de la història. D’entre les runes de la tristesa l’equip català no ha trobat ni un bri de força per aparcar la desgana durant una nit abans d’anar-se’n de vacances. Així, ha desaprofitat l’oportunitat d’aconseguir el seu novè doblet i de convertir-se en el primer equip de les grans lligues europees en alçar cinc Copes consecutives -els altres dos conjunts que enguanyen optaven a la fita, el Paris Saint Germain i la Juventus, tampoc l’han assolit-.
El Barça no ha estat capaç de donar una alegria als més de 20.000 seguidors culers que s’han sobreposat a la bufetada d’Anfield per omplir el Gol Sud del Benito Villamarín i fer el màxim soroll possible durant l’actuació de David Bisbal i, com ja és tradició, en el moment que ha sonat l’himne espanyol. Leo Messi, de fals 9 a causa de la baixa de Luis Suárez, ha mostrat al terreny de joc el mateix estat d’ànim precari que ahir transportava a la sala de premsa de la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Però, tot i així, ha estat l’únic jugador del Barça capaç d’inquietar amb regularitat la porteria de Jaume, ja fos amb un xut final o amb la creació d’espais perquè els seus companys poguessin crear perill.
Valverde, qui ara torna a estar en entredit després de les ratificacions de Josep Maria Bartomeu i Messi en la prèvia del partit, ha sorprès amb l’onze inicial i ha donat entrada a tres jugadors que surten d’una lesió: el qüestionat Coutinho, Arthur i Semedo -en el seu cas, un cop al cap-. De fet, han rebut l’alta mèdica hores abans de l’inici de la final. Aquest fet ha tingut com a principal damnificat a Arturo Vidal, qui ha desaparegut de la llista de titulars i, així, l’esquema del Barça s’ha predisposat en la teòrica a emportar-se el títol a base del control de la pilota i de la pressió alta, els dos aspectes que no van fer acte de presència en l’eliminatòria davant el Liverpool. I, en la pràctica, tampoc avui.
La proposta, portada a terme amb relatiu èxit només durant els primers cinc minuts, ha tingut com a resposta un gol de Gameiro, aquell davanter que no fa tant va rebutjar el Barça. Abans, el València ja havia avisat de forma seriosa quan Lenglet ha cedit una pilota a Rodrigo, qui s’ha quedat sol davant de Cillessen, s’ha desfet d’ell i ha xutat a porteria buida. Però Piqué ha aparegut del més enllà per treure la pilota des de la mateixa línea de gol. Després de l’alegria ché, l’equip de Valverde s’ha desfet una mica més emocionalment i no ha estat capaç de trobar respostes. Mentrestant, una jugada en què Carlos Soler ha ridiculitzat per velocitat a Jordi Alba, Rodrigo l’ha rematat a gol per instaurar el desastre psicològic a Can Barça. La contundència bèl·lica del València ha desarmat el Barça en un estadi on durant la Guerra Civil les tropes italianes van instal·lar tota la seva maquinària.
Malcom i Arturo Vidal, que han començat a escalfar quan Rodrigo ha marcat, han substituït al descans els ‘lesionats’ Semedo i Arthur, però qui ha esperonat l’equip ha estat el de sempre: Messi. Un parell d’incursions a la frontal de l’àrea, la possibilitat de xutar una falta perillosa i una màgica jugada individual que s’ha trobat amb el pal -a la mateixa porteria que el 17 de març va embadalir el món del futbol- han suposat una forta dosi de serotonina pels seus companys i l’afició blaugrana, que ha cregut en la remuntada. El Barça almenys havia trobat la rebel·lia i ha atemorit un València que començava a pagar el desgast físic del primer temps. L’argentí ha escurçat distàncies en empènyer una pilota de les mans de Jaume després d’un remat de cap de Lenglet i la pressió ambiental ha portat cap a l’atac-i-gol blaugrana. No ha estat suficient.