Si demà el Barça no fa els deures a San Mamés, tornarà a haver-hi lliga. El Reial Madrid s’ha endut còmodament la victòria del Wanda Metropolitano, 1 a 3, en una nova confirmació de la passa endavant que els blancs han fet en aquest inici de 2019. Davant s’han trobat amb un Atlètic de Madrid feble, desconegut, un miratge d’aquell que era una muralla defensiva impenetrable i que vencia els seus partits deixant la porteria a zero, i el qual ha encaixat la primera derrota a casa d’aquesta temporada.
Els primers 15 minuts de partit han estat una evangelització de la religió de Simeone. No ha passat res. Fins que Lisboa ha aparegut en els subsconscients dels jugadors de l’Atlètic de Madrid, i quatre d’ells s’han llença’t cap a Sergio Ramos, com uns lleons famolencs ho farien davant d’una zebra, per evitar el seu remat de cap després d’un llençament de còrner. Ho han aconseguit. Però les grans alegries de la vida solen durar mig segon, el que ha tardat Casemiro, sol dins l’àrea com si fos el protagonista de Tot sol d’August Strindberg, en aprofitar el rebot mitjançant una tissora que la sortida desesperada d’Oblak no ha pogut aturar.
Així, els matalassers han encaixat el primer gol en lliga al Wanda Metropolitano des del 24 de novembre, quan ho va fer Ousmane Dembélé per calmar la foguera dels seus retards. I han començat a passar coses. Tota religió està plena de contradiccions i es troba amb moments que s’ha de contradir de forma elemental perquè els seus fidels segueixin disposant d’una cova que els salvi de l’angoixa vital. Sinó queda més remei que deixar forats en defensa per buscar el gol de l’empat davant el gran rival ciutadà, es fa l’esforç durant nou minuts, els que han passat fins que Correa ha observat una autopista davant Griezmann, qui ha construït un túnel a la muntanya Courtois perquè la pilota superés la línea de gol.
A partir d’aleshores, els espais han desaparegut i Simeone ha recordat als seus jugadors que l’Antic Testament havia recuperat el text original. Però els camins del Senyor, a més d’inescrutables, estan plens d’heretges amb ganes de perturbar els dogmes establerts. Avui un d’ells ha estat Vinicius Jr., qui ha passat de ser una broma a un perill malvat en temps rècord, l’autor d’una invocació al diable mitjançant un esprint que ha desbordat Giménez i ha acabat en un penal discutible, però possible. Sergio Ramos l’ha transformat i la ment d’Oblak ha viatjat a Milà.
Aquest havia de ser el derbi de Morata i el seu pas per la gespa del Wanda Metropolitano durant els primers 53 minuts no ha arribat ni al nivell d’interés que han obtingut les ratetes de peluix que li han tirat a Courtois els afeccionats matalassers. Però en el 54 ha cridat que ell pot tornar a estar a l’Olimp dels millors davanters d’Europa. S’ha desmarcat, ha controlat la pilota i d’una manera poc ortodoxa ha fet una vaselina per superar el porter belga que Sergio Ramos no ha pogut rebutjar per evitar un empat que no ha estat una realitat perquè els àrbitres de camp i el VAR han decidit que l’exdavanter blanc estava en fora de joc.
D’aquesta manera, l’Atlètic de Madrid s’ha vist obligat a seguir buscant el gol a base de dèbils contratacs i una duresa defensiva que ha comportat una cercavila de targetes grogues. L’aposta de Simeone en el segon tram de partit en què ha hagut de lluitar perquè passés alguna cosa ha estat Vitolo, Rodrigo i Kalinic. Ja els havia fet entrar als tres quan encara quedaven 20 minuts de partit. I l’aposta s’ha convertit en pèrdues ben aviat. Bale, qui també acabava d’entrar en el terreny de joc, ha sentenciat el partit amb un xut creuat a passada d’un Modric en línea ascendent. Ja conscients que havien tirat la lliga per segona jornada consecutiva i que el Reial Madrid els superaria en la classificació, els matalassers han hagut de veure com Thomas veia la seva segona targeta groga.