La victòria i els importantíssims tres punts que s’emporta el Barça de Mestalla no han de fer canviar la crònica del matx que cal titllar de Partit dolent i avorrit. Sobretot, desgavellat, inconnex, esfilagarsat i sense cap sentit, ni estil, ni res. Si en lloc d’un voluntariós València se’ls posa al davant dels blaugranes qualsevol dels setze equips que passaran la fase de grups de la Champions, els passen la mà per la cara. Ens preguntàvem, l’altre infaust dia, si tanta diferència hi ha entre els equips de cert nom de la lliga estatal, com ara el València, i els equips europeus que ens han eliminat de la Champions, la resposta és que sí, que n’hi ha i força.
El Barça s’ha deixat dominar en els primers minuts per passat a ser dominador en un lapse de temps en el qual hauria hagut de marcar i fer-se amo del partit. Com que no ha estat així, ha retornat vida als locals que han acabat anivellant el joc i, en la darrera acció abans del descans haurien pogut anar als vestidors al davant.
Lliçó apresa de cara a la represa? I ca! Fins i tot pitjor. No hi ha gaire res per escriure dels segons quaranta-cinc minuts sinó que han recordat el vergonyós zero d’ocasions del dia del Bayern. Lewandowski es desespera, que ha de baixar a buscar la pilota per tocar-la i quan s’albira alguna opció, o els seus companys se n’obliden, o li passen un meló per bimba o acaben malmetent la jugada tot solets. Solament de Jong, sense punteria, ha xutat unes dues minses vegades. Llastimós.
Cansat i esmaperdut, el València, que també tot s’ho necessita, sospirava perquè el calvari de deambular pel camp en el joc dels disbarats s’acabés i aleshores, tres minuts passats del temps reglamentari i després que Ferran i Raphinha, sortits suposadament per millorar alguna cosa, la tornessin a vessar estrepitosament, ha de ser en Lewandowski qui li digui al brasiler on i com la vol, fent-li un clínic en directe, amb ostensibles indicacions. Raphinha, obedient, li fa cas i el polonès allarga la cama davant del llarguíssim Marmadashvili. Lewandoski, amb el gol fet, esbufegava i se li llegia el pensament: “Quina feinada que m’espera per redreçar això!”. Bona nit i tapa’t, que aquesta nit dormirem una hora més i cal aferrar-nos al que sigui per resoldre aquest problema que no és físic, ni tècnic… sinó i sobretot, mental.