Hem de començar a mirar-nos els partits del Barça d’una altra manera. Ja no és allò de “per quants gols guanyarem?, “A quin minut obrirem la llauna?, i altres sentències basades en la solvència del joc, en la qualitat dels jugadors, en la seguretat del tipus de joc que s’esperava veure. Ara són partits amb nervis, amb tanganes, amb pèrdues de temps, amb joc lleig, amb impotència i també amb èpica. Són partits del mig o fins i tot de la part baixa de la taula. Si canviem l’enfocament, podríem trobar alguna cosa bona. Si seguim analitzant amb els paràmetres dels darrers anys, la crònica seria fàcil: desastre, descontrol, exigència de dimissions i destitucions. Si fem això, no anirem enlloc.
El golejador del Granada, Domingos Duarte, preguntat en acabar el partit ho ha dit molt clar: “El Barça no està bé i hem sortit a no tancar-nos”… que és el que haurien fet en les recents anteriors ocasions. O sigui, la tàctica de l’equip petit, d’aguantar i esperar-ne una a darrera hora, ara els equips que juguin amb el Barça la poden canviar,plantar cara i anar per feina per buscar el gol en el moment que arribi. El gol visitant ha estat abans del minut dos i el Granada s’ha plantejat no només aguantar fins al final sinó, en els següents minuts després del gol, han anat clarament a buscar el segon.
En Gerard Piqué no ha sortit com a titular i, quan ho ha fet, entrada la segona part, ha estat per jugar de davanter centre. Abans que ell Koeman ja n’havia tret un altre de davanter centre, Luuk de Jong, que ha fallat l’ocasió més clara de totes. I, juntament amb aquests dos homes alts, un de tercer, Ronald Araújo, és qui ha fet la rematada que ha igualat el matx, simètricament faltant dos minuts, ja ben entrat el temps afegit. Desenganyem-nos. Ha estat així: veient que no hi havia les habituals opcions atacants, com trenar jugades pel mig abassagadorament, oferir centrades des dels costats, aprofitar pilotes aturades… l’única opció futbolística ha estat posar pilotes a l’olla i que els tres jugadors alts en cacessin alguna. No hi havia cap altre argument futbolístic que aquest, que tots hem jugat al pati de l’escola.
Però això és el que hi ha, això és on ens ha portat una nefasta política esportiva, amb alguna escusa de mala sort en les lesions de llarga durada. Ja ens agrada la joventut i que en Koeman hi jugui fort, però que més de mig equip estigui a la ratlla dels vint anys, o clarament per sota, és clara mostra que aquest Barça està per fer. Prenguem-nos-ho amb calma i no li demanem a aquest Barça més del que pot donar. Ajudem-lo, tinguem paciència i si aquest és un any en blanc, doncs, és el que ara mateix toca. No ens hi enfadem ni fem res maximalista. Analitzar com s’ha pogut arribar aquí i assenyalar-ne els responsables, això d’acord, però, un cop la pilota roda, anem amb l’equip i alegrem-nos de veure com la joventut aquesta hi va, sovint descontroladament i amb més cor que cap, però hi van i hem de donar-los temps. I el nostre hàbitat aquesta lliga és al mig de la taula. És així. És així.