Aquest sobrevingut cronista ha de començar menjant-se el que va escriure fa poques setmanes (cert que tot va molt de pressa) sobre el fet que Koeman no acabava de donar espai als joves. Ho escrivia quan l’holandès obria la porta per marxar a Riqui Puig. Doncs avui, acompanyant Coutinho i Messi a l’atac, l’entrenador, en tot un Barça-Madrid, treu d’entrada Ansu Fati i Pedri, dos jugadors encara menors d’edat. Ansu ja ha demostrat que s’ho mereix i Pedri està convencent no només el seu entrenador sinó als aficionats. Així i tot, si fos un entrenador poruc, ni que fos per cobrir-se les espatlles, hauria tret les vaques sagrades, però no ho ha fet. Els acabarà canviant en el minut 80, ja amb el marcador en contra, però la seva decisió d’apostar pels dos nois menors de 18 anys, és d’admirar.
Després d’un començament de partit apàtic, ves si encomanant-se de la fredor del ciment de les grades, Fede Valverde, en el minut 5, rep una passada interior de Benzema i no té problemes en afusellar Neto. Un gol excessivament senzill producte de les poques revolucions del partit, en el que, repetim, no havia passat gairebé res fins al moment.
Immediatament s’acaba el joc horitzontal i, solament tres minuts més tard, Ansu Fati remata una cavalcada de Jordi Alba que, un cop més, havia rebut la pilota de Messi. Jugada clàssica amb un nou realitzador, amb Ansu Fati fent de killer. Això passa quan el Barça torna a la idea dels darrers anys de “tenir la pilota”. Contra el Madrid continua essent una bona idea, ja que ells també la volen. Tenir la pilota davant d’un equip menor, que es deixa manar, té molt menys mèrit que tenir-la davant d’un equip potent que també la vol.
El partit és obert i entretingut i tant Messi, en el 23, com Benzema, en el 24, tenen el gol a punt si no fos per les boníssimes intervencions de Courtois i Neto. Al minut 27, el VAR no intervé davant d’una entrada de Casemiro a Messi. Com tots sabem, Messi no fa comèdia i volia seguir jugant, i no es dóna el penal. Si l’àrbitre l’hagués pitat en directe ningú no se n’hauria queixat i el VAR no hi hauria dit res per fer-lo enrere. Casemiro sap amagar molt les seves faltes i d’això viu. Amb una sensació de més velocitat i de domini altern s’arriba al descans, en taules.
El Barça està més entonat a l’inici de la segona part, es veu que el partit evoluciona bé i que el gol blaugrana caurà com fruita madura i passa tot el contrari. En el minut 62 arriba un penal a favor dels blancs: Lenglet agafa Ramos dins l’àrea en el posicionament quan la pilota servida des de la cantonada vola pels aires. Martin Munuera, en directe, no diu res però, a diferència de la primera part, el VAR hi intervé i el fa anar a veure el monitor. Si l’agafada de samarreta és evident, la comèdia del central madridista també, que cau en direcció oposada quan no arribava a la pilota centrada ni de broma. Al vídeo (al final de la crònica) es veu prou clar. Com que l’agafada hi és i l’han fet anar a mirar-s’ho, l’àrbitre no té més remei que assenyalar-lo.
Tècnicament, tot és correcte, però “moralment” si hi ha moral al futbol, és una enganyifa de Ramos, que se la sap molt llarga i es llença a terra en veure que li han agafat la samarreta. Dues agafades de samarreta (davant el Ferencvaros era Piqué qui ho pagava amb l’expulsió) ens han ben xafat i Ramos mateix avança el Madrid des dels nou metres.
A diferència del primer gol blanc, ara no hi ha reacció blaugrana i passen els minuts amb un Madrid que refreda el partit. Veient que no està passant res, potser una mica tard, en el minut 81, Koeman treu tres davanters: Dembélé, Trincao i Griezmann pels dos joves i un desencertat Busquets. El Barça ataca i el Reial Madrid, que no havia fet res en tota la segona part, disposa de diverses ocasions. Koeman no en té prou, treu Braithwaite i, com si fos futbol sala quan s’ataca amb el porter-jugador a risc de desguarnir la cobertura, el Barça juga amb cinc davanters i amb De Jong i Courinho com a únics centrecampistes. L’atac esbojarrat no dóna resultats i, en canvi propicia un darrer contraatac de Modric que, en el minut 89 i amb molta fredor i tècnica, sentencia el partit.
Resumint i sense voler semblar ploraners, el VAR ha estat decisiu en seguir estrictament el seu protocol: no desdient l’àrbitre, que no assenyala res en la jugada que afavoria el Barça per no haver-hi una circumstància evident com ara una agafada de samarreta i, en canvi, fent-ho en la jugada que afavoria el Reial Madrid. Ara Mateix, Barça i Madrid són dos equips trontollants i si el Madrid ha guanyat, ha estat per ofici i murrieria del seu capità. Ara però vist el partit d’avui, veiem el Barça de pujada i el Madrid estancat. La lliga és molt llarga.