De l’acomplexada reacció del Barça a la nadala satírica de ‘La Sotana’ dedicada a Josep Maria Bartomeu a l’acomplexada reacció de l’Espanyol a les declaracions de Gerard Piqué a ‘La Resistencia’, un altre programa d’humor. Però aquí tots som Charlie i hipòcrites. Avui al Camp Nou el Barça no ha aconseguit produïr una ofensa futbolística cap a l’Espanyol, malgrat estar alliberat a la Lliga i ser un equip que, poc a poc, torna a pensar més en el gaudi que en el resultadisme gràcies a una distància galàctica de punts respecte els seus rivals. Davant el rival ciutadà s’ha emportat el triomf només gràcies a una nova pintura a l’oli de Leo Messi i a un gol terrenal d’ell mateix.
L’ofensa no s’ha aconseguit perquè no hi ha hagut una pressió alta asfixiant, com davant l’Olympique de Lió a casa. Tampoc una contundència feroç de cara a porteria, com al Benito Villamarín. Ni molt menys una velocitat alta de la pilota en la fase de creació, com a Wembley. El joc combinatiu tranquil, ple de moviments més feliços que pràctics -com el retall de Messi davant de Marc Roca- i sense ànsies d’inaugurar el marcador ha convertit el primer temps en un ball plàcid del Barça pel terreny de joc que li ha servit de mindfullness als espectadors locals, que avui han estat 92.675 malgrat la contraprogramació d’un dia de paella i platja a La Barceloneta.
Mentrestant, l’Espanyol es mostrava inèdit en atac i Gerard Piqué no tenia l’oportunitat de fer-li un penal a Borja Iglesias. Ja queda llunyà, però durant el tram inicial d’aquesta temporada Rubi va ser un entrenador que va apostar pel control de la pilota com a forma d’apropar-se a la porteria contrària -fins que va arribar la llarga ratxa de partits sense sumar-. Una proposta antònima a la perpetrada al Camp Nou, on els seus jugadors -hi ha l’excusa de la baixa de Sergi Darder- s’han dedicat a defensar-se sense aportar cap argument ofensiu. Així, ha estat ben senzill pel Barça tornar a guanyar la possessió de la pilota -amb un 69,5%- després de perdre-la per primer cop aquest curs davant el Betis.
Però els minuts passaven i, tot i que la falta de gol no és sinònim de jugar malament, el ball clàssic del primer temps havia perdut harmonia en el segon, el qual cridava la necessitat de convertir-se en una peça de pop-rock si el domini pretenia obtenir un certificat de la ciència del resultat. Aleshores, Ernesto Valverde ha introduït una bateria, Sergi Roberto, i una guitarra elèctrica, Malcom, al terreny de joc. Quedava mitja hora per endavant, temps suficient per composar un hit.
Sobretot si disposes d’un frontman com Leo Messi, capaç d’utilitzar cadascun dels mil·límetres del seu peu esquerre com més li convé. Fins i tot, aquells racons que un humà no és capaç de prendre consciència de la seva existència ni en una sessió de mindfullness. Malcom, un home especialitzat en ser important en els partits davant els grans rivals, i Sergi Roberto s’han convertit en dos encerts més d’un Valverde que sembla haver-se començat a creure el càrrec des de la renovació.