Ja fa setmanes que es va dir, primer des de l’OMS i després a tots els nivells, que passar testos a la població era el primordial en tots els sentits: saber l’evolució de la pandèmia, acotar-ne espais geogràfics, localitzar contactes dels infectats, destapar infectats asimptomàtics, redistribuir personal i necessitats… En fi, poder fer testos és la clau per a dominar la pandèmia.
I també hi havia un altre fet important en poder fer testos: poder permetre el retorn als llocs de treball. Immediatament les patronals, especialment les que tenen molts treballadors, van moure’s per aconseguir testos i fer-los als seus operaris. Aquest ha estat també el cas de la patronal del futbol, La Lliga, amb Javier Tebas al davant, i amb la complicitat dels clubs, de la RFEF i del CSD.
I és així com en aquests dies els jugadors professionals de futbol han passat pels clubs i s’han fet proves PCR i ningú no hi tindria gairebé res a dir si no fos que als centres d’atenció primària, a les residències i en molts altres àmbits possiblement no tan ben dotats com l’esport professional, en falten de testos i no es preveu que n’arribin a curt termini.
Si ho hem plantejat en termes laborals, primer hem exposat el punt de vista de la patronal que vol de totes totes reprendre l’activitat, ara parlem dels treballadors. Cap operari de cap indústria (posem per cas de la SEAT) hi ha posat cap impediment a fer-se el test: és una ordre de l’empresa i s’hi juga el lloc. Li regalen un test i fins i tot, n’està encantat de saber que és negatiu per a reincorporar-se a la feina, sota unes condicions en les quals pugui ser factible mantenir les distàncies de seguretat.
Els jugadors de futbol és un col·lectiu amb circumstàncies ben diferents. Fa pocs dies (en aquesta pandèmia uns pocs dies és una eternitat) alguns professionals esportistes manifestaven recels morals en saber que disposarien de testos PCR mentre que altres persones clarament més afectades (amb símptomes, en quarantena domiciliària, etc.) no en disposaven. Aquestes veus s’han apagat ràpidament i no els culpo, que també els hi va la feina i la carrera esportiva.
Del que em queixo en aquest escrit és que tothom sembla frisar amb el retorn de les competicions sense veure (o fent veure que no ho veuen) aquest decalatge entre els que poden disposar de tests, fets de manera preventiva, i els que, tenint-ne necessitat evident, no en disposen. I el que considero més injust i que no s’està suficientment explicant: d’aquí a pocs dies (possiblement els 14 o 15 d’incubació de la malaltia), els jugadors hauran de tornar a passar nous testos per reafirmar que són negatius i, amb gairebé tota seguretat, seguiran passant testos abans de cada partit. Si fos així, seria un malbaratament de testos, clarament en detriment de fer-los a altres persones i, per tant, assolir els avantatges abans exposats de fer-los a la majoria de la població.
Es podria respondre aquest text dient que estem parlant d’uns centenars de testos en comparació als milions que en falten per a tothom. Aleshores, efectivament, l’argumentació és més moral i social que efectiva, però, si més no a qui signa aquest escrit, això l’incomoda.
Tenim moltes ganes de tornar a informar sobre esport, de que torni l’espectacle i en puguem gaudir, però abans, em calia exposar que, sota segons quin preu, no em sembla socialment raonable.