ENTREVISTA

Sílvia Guerrero: “Es va notar que era un tema ideològic, de catalanofòbia”

'La República Esportiva' conversa amb la sòcia a qui la policia espanyola va obligar a quedar-se en sostenidors per dur una samarreta amb el lema "Llibertat presos polítics"

La policia espanyola va tornar a ser protagonista en la darrera final de la Copa de Rei. Aquesta vegada a Sevilla i, tal i com succeí al Wanda Metropolitano de Madrid la temporada passada, també per haver requisat una samarreta reivindicativa. Sílvia Guerrero, la sòcia afectada del Barça afectada, es va quedar en sostenidors perquè les forces de seguretat li van prohibir accedur a l’estadi Benito Villamarín amb una samarreta que duia un lema estampat: ‘Llibertat presos polítics’. Sense el suport jurídic del club blaugrana, Guerrero va presentar una denúncia per la violació del dret fonamental a la llibertat d’expressió. Ho feu davant la Fiscalia i de la mà de l’associació Drets, la plataforma de juristes que lluita contra la catalanofòbia. L’egarenca explica el cas en una entrevista amb La República Esportiva.

Va arribar a Sevilla amb la idea que la samarreta generaria controvèrsia?

No massa. Aquest any no se n’havia parlat gaire, no havia generat polèmica. Sóc sòcia des de fa vint anys, he anat a final s de Champions i Copa, i l’any passat sí que se sabia que alguna cosa passaria. Tothom estava pendent del groc. Però aquest any no s’havia sentit res. Per altra banda, jo l’any passat vaig entrar amb samarreta groga sense problema. Crec que és totalment aleatori, suposo que depèn del policia que et trobes. Jo sempre duc xapa o llaç des que els van posar a la presó, i mira que no he votat cap dels partits de la gent que hi és. Per això vull denunciar la situació i sempre que hi ha un esdeveniment amb gent em poso la samarreta, simplement per intentar crear més consciència.

I aleshores, a Sevilla cap problema?

   

No va ser ni un tema de conversa. Vam arribar a Sevilla a les 12 i vam passar tot el dia per la ciutat, envoltats de gent del València. Vam dinar en un restaurant, vam estar pel centre i tot perfecte. El problema va ser quan vam arribar a la porta de l’estadi.

Al primer dels dos controls que hi havia.

Exacte. Sense argumentar-me res em van dir que no podia entrar amb aquella samarreta. No vam mantenir cap conversa. Ni em van dir la motivació, ni em van oferir cap alternativa. Com a mínim, si no podia entrar amb la meva samarreta, me’n podien haver donat una altra. Estem normalitzant coses tant ridícules! S’emparen en la Ley del Deporte, pels problemes que hi ha de violència física, i dins aquest paraigües hi encabeixen el que volen. Els camps de futbol són dels únics espais on la policia té mans lliures per fer el que vulgui sense haver-ho de justificar.

Va tenir la fortuna de trobar un càmera de TV3 just allà al davant per poder-ho denunciar.

Si no hi hagués estat ningú s’hagués enterat de res, ni hagués circulat, perquè no ens van deixar gravar res amb el mòbil. Suposo que no volien que després ho puguéssim denunciar. No sé si va ser per la presència de la càmera, que no em van dir ni fer res més.

I un cop dins, el segon control. Va pensar que no veuria el partit?

Quan vaig arribar a la segona porta pensava que veuria el partit en roba interior, però m’ho van impedir. El policia del segon control em va dir que no es podia entrar a l’estadi en roba interior. I encara que li digués que me la tornessin per entrar, ni me la tornaven, ni em deixaven passar. El tracte en aquell moment va ser pitjor, sense gent i sense càmeres. Ens van envoltar unes 25 persones entre la seguetat del Villamarín i la policia espanyola. Ni ens dirigien la paraula. Es va notar que era un tema ideològic, de catalanofòbia. Potser alguns van ser-hi l’1 d’octubre.

Com es va resoldre la situació?

Va haver-hi molts moments de confusió. Va arribar el cap d’aquell grup de policies i em va dir que m’expulsava i em posava una multa de 400 euros sense dir-me’n el motiu. I al meu company, el mateix per intoxicació etílica, cosa que era totalment falsa. Però ho he preguntat i no cal que demostrin el motiu. Per cert, l’únic que em va dir era que ell era espanyol. Tenien ganes de fer-nos fora i jo estava indignada perquè m’estava perdent el partit.

Se’n va perdre un fragment?

És clar! Vaig arribar al seient amb la primera part començada. I no la vaig ni veure pels nervis. Un cop dins, de la tensió em vaig deixar anar. Però bé, tornant al moment de resoldre-ho, un dels amics del meu germà duia una samarreta dins una bossa, me la van fer posar, una noia de seguretat em va empènyer, va posar l’entrada al torn i vam entrar. I aquesta és la història.

Creu que els primers policies ja sabien que en el segon control no la deixarien passar?

No ho sé, però si hi ha una normativa tant clara pels estadis, potser encara seria pitjor que no ho sabessin. Jo tinc la sensació que els primers no volien gaire merder i preferien que s’emboliqués el tema a dins, on hi havia poca gent i cap càmera.

Arrel de tenir la difusió que va tenir, amb TV3 i diversos mitjans fent-se’n ressò, va venir el club? O la van contactar abans?

Aquesta és una altra, van trucar-me després de l’entrevista amb el diari ARA. El partit va ser un dissabte i l’entrevista va sortir dimarts al matí. Doncs dimarts a la tarda em va trucar el Barça. Casualitat? Pot ser, però potser massa. Em va trucar en Pere Jansà [màxim responsable de l’àrea social] i em va preguntar com estava. Jo no necessito que em preguntin com estic, sinó que m’ofereixin ajuda.

I li van oferir aquest ajut?

El primer que em van dir era que jo no havia dit que era sòcia del Barça. Què passa, que si ets un aficionat se’n desentenen totalment? De fet, jo no vaig ser afectada, però ja havia fet un mail al club per tot el què havia passat al Wanda i m’havien respost en genèric. Ja no esperes res. En tota aquesta repressió el Barça s’ha implicat molt poc. Molts socis ho creiem. Hem vist una deriva que sembla que s’allunyi del ‘Més que un Club’, perquè ja no s’implica en fets que abans sí que ho feia. I a més, em van sortir dient que el club havia tingut un president a la presó per haver estat president del Barça, que és quelcom que no té res a veure.

Sandro Rosell. Bé, segueixi.

Els vaig preguntar si no hi podíem fer res, perquè jo vull posar el meu gra de sorra perquè això no torni a passar, i ja em van començar dient que era molt difícil, que podria perdre la demanda i que hauria de pagar les costes. Des de l’inici, tirant-me enrere. A més, si ho fas davant una institució pública no has de pagar res. Aleshores vaig insistir i em van oferir reunir-me amb advocats del club. Només vaig veure’m amb una advocada i em va reiterar que això només ho podia presentar una persona individual i que tenia totes les de perdre. Tonta no sóc, el Barça és molt potent i em pot pagar perfectament un advocat, encara que jo ho presenti sola. A la SER els van dir que m’havien ofert tot l’aparell legal del club i la veritat és que no em van oferir ni un advocat.

I es va acabar així? Aleshores va marxar cap a casa sense cap solució?

Bé, en Pere Jansà va insistir que presentar la demanda podria ser contraproduent per mi, perquè podria tenir conseqüències. Quin tipus de conseqüències, penals? Em va semblar que tot eren pegues. Que em vulguessin espantar. Una cosa és no animar-me o no dir-me que em protegirien i l’altra és anar donant arguments perquè em tiri enrere. Els vaig dir que ho volia presentar i els vaig preguntar si farien alguna cosa i l’únic que va dir en Josep Vives [el portaveu] és que en rodes de premsa em donaria suport. No m’esperava res, ja t’ho he dit.

Aleshores és quan va aparèixer Drets?

Exacte. Ells diuen el mateix, que està molt polititzat i que és difícil que prosperi, però almenys ho presentem i ho tirem endavant. No podem estar callats. Estem deshumanitzant el contrari, en aquest cas els catalans. De drets civils què coneixem? En Benet Salellas i en Boye, que està amb en Puigdemont i en plena voràgine. Vaig contactar per Twitter amb en Sergi Blázquez, el president de Drets, i em va dir que em volia trucar perquè el meu cas els interessava. Em va dir que m’assessorarien, m’escriurien la denúncia i la presentarien. Ara ens han de donar, com a mínim, una resposta per escrit. S’han de justificar.

Esperen que prosperi?

Com advocats diuen que si el dret encara funciona hauria de ser així. Però amb tot el que ens estem trobant, està clar que amb la Fiscalia no som amics. La qüestió és intentar-ho i la Fiscalia té obligació d’investigar-ho.

Arran d’haver presentat la denúncia, el Barça s’ha posat en contacte amb vostè?

Res, zero. I tampoc ho espero. Després de la reunió que vam tenir ni hi pensava.

Està decebuda amb el seu club?

Sí, és clar. Però quan temps duem decebuts? Ara perquè m’ha afectat personalment, però ja fa temps que estem així. Qui sí que ha mogut alguna peça és en Jon Iñarritu, d’EH Bildu. És amb aquestes petites coses que penses que ni el Barça, ni els partits polítics catalans es mouen. Ha hagut de venir EH Bildu, que sempre hi és i que sempre pregunta per la repressió a Catalunya, per presentar preguntes al Senat sobre el meu cas. M’ha fet molta il·lusió, però també et fa pensar on hem arribat. Jo vaig néixer el 1974 i em van vendre que havia nascut en una democràcia plena i que es podia fer el que vulguessis. I no és així. Ni una samarreta reivindicativa es pot dur.

I no és una samarreta de propaganda, de fet.

Precisament això vaig llegir a les normes del Villamarín. Allà posava que no es podia dur propaganda política. I l’expressió ‘llibertat presos polítics’ no és de cap partit, ni tan sols diu ‘independència’. Ho estan retorçant tant tot…

Es poden escudar amb tot. Fins i tot amb les estelades si vulguessin.

I la bandera espanyola no és una bandera política? Això si els ho dius els explota el cap. Ells creuen que una estelada o una samarreta així pot provocar una baralla. I una bandera espanyola, no? Nosaltres perquè no som així, però podria passar. No entenc que permetin xiular el rei i prohibeixin una samarreta.

Seguiu-nos a: