El silenci no és el no-res. El silenci pot ser una confirmació o una estratègia perquè un assumpte greu vagi oblidant-se a base de no mencionar-lo. Només cal pensar en Txernòbil. “Res fortaleix tant l’autoritat com el silenci”, va escriure Leonardo da Vinci. “A vegades, el silenci pot ser la pitjor mentida”, va sentenciar Miguel de Unamuno. “El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls”, va opinar Miles Davis. I al Camp Nou, després de la sorollosa setmana posterior a la final de la Copa del Rei, hi ha hagut molt silenci. Tant, que no pot ser casual.
A Anfield es va estripar un relat que encara no ha trobat el seu predecessor per la inexistència del nou fil argumental. Semblava que aquest començaria a muscular-se amb l’adéu d’Ernesto Valverde i d’alguna patum, i l’arribada d’un nou entrenador i de jugadors amb renom a banda de Frenkie de Jong. Però, avui, 11 de juny, 17 dies després de la desfeta davant el València al Benito Villamarín i un mes i quatre dies després del ridícul de Liverpool, encara no ha passat res. I que no hagi passat res sempre és indicador que han passat moltes coses. La revolució esperada per gran part de la massa blaugrana no ha donat el tret de sortida i ja s’ha desinflat. Ningú conquerirà la Bastilla aquest estiu. A hores d’ara, la continuïtat dels dos homes més assenyalats, Ernesto Valverde i Pep Segura, sembla inevitable. I, per tant, també la de l’estil de joc allunyat de la filosofia Cruyff.
Cap dels dos individus ha tret el cap després de la infausta nit sevillana i aquest s’ha convertit en el millor consell que un assessor els podia donar. Silenci, incompareixença, invisibilitat, i amb l’arribada de l’agost la massa blaugrana ja tornarà a sentir la il·lusió del triplet per molt que li tornin a presentar els mateixos arguments per assolir-lo, el relat estripat a Anfield -resultadisme, aprendre dels erros passats, Leo Messi-, que han comportat quatre temporades consecutives sense aixecar l’orelluda.
Totes les ànsies de canvi i el reconeixement de la necessitat d’aquest que van sortir de la junta directiva després de les derrotes de Sevilla i València ja semblen que pertanyin a un altre segle que no té res a veure amb el present. Ja gairebé ningú se’n recorda que molts periodistes havien escrit la notícia de la destitució d’Ernesto Valverde abans que ell aparegués a la roda de premsa posterior a la final del Benito Villamarín. Ni que durant els dies següents va estar virtualment acomiadat cada tres hores. Potser simplement va ser el moviment tàctic necessari per introduir el silenci.
Perquè tot allò, fins ara, s’ha solucionat amb silenci, fent ús Josep Maria Bartomeu de la tàctica política que millor se li va donar a Mariano Rajoy: no fer res perquè tot segueixi igual. Fins quan? Tothom sap que la peça del Txingurri serà el seu cavall de Troia cada vegada que el Barça empati, perdi o avorreixi la temporada vinent. Els ulls de la massa social blaugrana deixaran de mirar la gespa, la banqueta i la direcció esportiva per assenyalar la presidència, que fins el 7 de maig tenia el somni humit de convocar eleccions aquest estiu si s’aconseguia el triplet.
El Barça, com aquella sèrie que s’obsessiona en encadenar temporades malgrat no tenir ja res a explicar, no s’adona que el xiclet que porta a la boca ja l’ha mastegat massa. I per enlloc apareix un narrador valent capaç de construir el relat del futur.