És jugadora del Barça de bàsquet, però no em rep en un pavelló ni en un vestuari, sinó que m’obre les portes de la Gresol International American School de Terrassa. Allà fa de professora de tercer d’ESO. Són un quart d’una del migdia i acaba de fer una classe. Té 45 minuts per atendre’m abans d’anar al menjador per controlar els alumnes mentre dinen. Plegarà de treballar a les 17.30 h i després haurà d’anar a entrenar amb l’equip. És dilluns, i toca sessió de físic i de pista.
Sheila Dixon (Schenectady, Estats Units, 1992) va arribar a Catalunya procedent d’Edimburg a finals de l’estiu del 2015 per fitxar per la Unió Esportiva Mataró, de Copa Catalunya. Només hi va estar una temporada abans d’anar-se’n al Barça CBS, de la Liga Femenina 2. Durant els poc més de tres anys que porta aquí ha co-fundat una empresa amb la seva parella: Dixon Sport. Aquesta pretén portar jugadors i equips als Estats Units durant algunes setmanes perquè coneguin el sistema d’esport universitari que impera allà.
Tens un dia a dia bastant ocupat. És el preu a pagar pel fet que les noies del Barça de bàsquet encara no sigueu professionals?
Tenim uns horaris d’entrenament complicats. Ho fem els dilluns i divendres a partir de les 20 h, i els dimecres a partir de les 21 h. No hi ha un altre remei. Moltes companyes d’equip acaben les seves classes a la universitat a les 19 o a les 20 h. Un altre problema és que a vegades vull anar a entrenar el llançament de forma voluntària i em diuen que no puc fer-ho perquè el pavelló -el Municipal Joan Carles Navarro de Sant Feliu de Llobregat- està tancat.
El Barça o el Club Bàsquet Santfeliuenc -l’equip realment pertany a aquest club encara que porti l’escut i els colors blaugrana gràcies a un acord- us han parlat de la possibilitat de professionalitzar-vos?
M’han dit que el tema s’està debatent. Estan a l’espera de si aconseguim l’ascens -ara el Barça CBS és cinquè amb 14 triomfs i 8 derrotes- o de si seguim amb aquest bon nivell de joc malgrat no pujar.
A la Liga Femenina 2 hi ha equips professionals?
Sí, en el nostre grup, l’A, ho són el Celta Zorka i el Patatas Hilojusa de Lleó. També ho són les jugadores estrangeres de l’Añares. En el grup B hi ha tres equips professionals més. Ho són econòmicament, però també a l’hora d’entrenar. Ho fan quatre o cinc vegades per setmana i en horaris dignes. Nosaltres només entrenem tres dies i podríem arribar a la seva forma si ho féssim un dia més o si fitxéssim una jugadora estrangera més -ella és l’única-. De totes maneres, tenim un equip molt bo, amb barreja de joves i veteranes.
Veus possibilitats d’ascens sense ser professionals?
Sí, estem ficades en la lluita. Però hem tingut unes quatre últimes jornades no gaire bones, amb jugadores lesionades. Tot ho tindríem més fàcil amb un dia d’entrenament més o amb millors horaris de partits. A casa acostumem a jugar a les 16 h els dissabtes.
Als Estats Units es coneix el Barça de bàsquet?
No, només el de futbol.
I l’Eurolliga?
No, ni l’ACB. Jo no sabia que existien. Quan jugava a Mataró i em vaig assabentar que el Barça tenia equip de bàsquet femení, em vaig proposar l’objectiu de formar-ne part. A banda que el Barça tenia un bon equip, vaig pensar que havia d’anar allà pel prestigi del club. Així que vaig escriure per Facebook o Instagram, ara no ho recordo, al president, el Josan Daban, i li vaig dir que estava interessada en entrar a la plantilla. Em van fer una prova i se’m van quedar. Si jo poso Barça en un currículum, en qualsevol lloc del món sabran el què és i el què significa. En canvi, si poso Mataró o Sant Adrià, un equip de Liga Femenina 1, ningú sabrà què és. Ser jugadora del Barça m’ha obert moltes portes.
Però la teva primera passa a Europa no va ser a Catalunya, sinó a Escòcia.
Per mi jugar a bàsquet forma part de la meva identitat. I l’única oportunitat bona de seguir fent-ho que tenia llavors era anar a Edimburg. A més, allà vaig fer becada un màster de Ciències Polítiques -Política, Administració i Desenvolupament Internacional de l’Esport-, la carrera que em vaig treure als Estats Units.
Per què vas canviar Escòcia per Catalunya?
Tenia un contracte firmat a Manchester, però al canviar el govern d’Anglaterra, també ho van fer les normes del visat per les jugadores de bàsquet. Jo ja no les complia. Aleshores, una companya d’equip a Edimburg que havia estat a Mataró em va parlar molt bé de la Unió Esportiva. Vaig parlar amb l’entrenador i va decidir fitxar-me.
Abans de venir a viure aquí ja eres conscient de l’alt nivell de bàsquet que hi ha a Espanya?
En arribar a Mataró vaig començar a jugar a Copa Catalunya i cap de les jugadores tenia nivell per jugar als Estats Units. Però a la Liga Femenina 2 moltes d’elles sí que en tenen. Tenen talent, tecnificació i forma física. El meu equip universitari dels Estats Units -el Brown University de la NCAA Division I- potser guanyaria a molts equips de la Liga Femenina 1 i 2, però no a tots.
Què és el que més et va sorprendre?
A Mataró em vaig a adonar que aquí hi ha un molt bon nivell de tecnificació en els entrenaments, des dels jugadors més petits als més grans, força superior al que tenim als Estats Units. És impressionant el nivell dels entrenaments que hi ha a Espanya des de les categories inferiors. Això permet que amb 15 anys els nens i les nenes tinguin un nivell alt tant de joc individual com d’equip. Als Estats Units, precisament aquests aspectes es comencen a treballar a partir dels 14 o 15 anys.
Et trobes còmoda amb la forma de jugar d’aquí?
Jo tinc un cos fort i els àrbitres m’assenyalen moltes faltes. Alguns m’han dit que sóc massa forta. Però això no hauria de ser un problema. El problema que veig és que els àrbitres no tenen un criteri unificat entre ells i pel que uns és falta, pels altres no. I el nivell dels àrbitres canvia molt d’un partit a un altre. Aquí el sistema defensiu és molt més físic que als Estats Units. Constantment t’estan tocant la mà i t’estan pressionant.
Diumenge més de 60.000 persones van anar a veure al Wanda Metropolitano el partit entre l’Atlètic de Madrid i el Barça de la Liga Iberdrola. Veus possible que el bàsquet practicat per dones a Espanya agafi aquesta importància mediàtica en un futur proper?
Ho vaig pensar diumenge. Hi ha clubs de bàsquet a Europa en què que l’equip femení és més important que el masculí i tenen més afeccionats. M’agradaria pensar que si el Barça arriba a la màxima categoria, aconseguiria tenir més públic que el poc que tenim ara. Igual que ho han aconseguit el Sant Adrià o el Cadí la Seu d’Urgell.
Quines creus que són les causes de la poca assistència als vostres partits?
Els horaris dels partits, però sobretot la poca visibilitat mediàtica que tenim. Sinó saps que existim, com vindràs a veure’ns? I per la televisió tampoc fan els nostres partits. Només La Xarxa a vegades transmet la Copa Catalunya. Des que jo jugo al Barça, només han transmès un partit nostre. Tampoc tenim un responsable que gravi els partits. Només ho gravem amb una petita càmera que es veu horrible i no serveix per donar els partits en streaming. La meva família, per exemple, miraria els nostres partits des dels Estats Units si es fessin per streaming. Les coses petites ens ajudarien molt. Si es fan, ho agrairem molt.
En canvi, als Estats Units la repercussió mediàtica del bàsquet femení és molt més gran.
Sí, i no em refereixo només a la WNBA, sinó a les lligues universitàries i a les lligues de High School. Hi ha un ambient molt maco, s’omplen els pavellons i els partits es donen per la televisió.
D’aquí 10 anys haurà canviat la situació a Espanya?
I d’aquí 5 també. Haurà crescut molt la visibilitat de tots els esports femenins. És que Espanya és el màxim rival basquetbolístic dels Estats Units. Això no és qualsevol cosa. Les nenes que volen ser com les jugadores professionals espanyoles necessiten veure com juguen les seves referents, com entrenen i seguir-les a les xarxes socials. Se’ls hi han de facilitar eines perquè ho puguin fer.
Sinó, quin perill hi ha?
Que moltes deixin de jugar a bàsquet amb 18 anys, quan han de decidir entre els estudis o l’esport.
No es poden compaginar?
Sí, però d’una manera molt més complicada que als Estats Units. Has de compaginar l’esport amb uns estudis molt durs que no tenen en compte la vida dels esportistes. A més, no hi ha beques tant bones com les universitàries que et donen als Estats Units. Jo si fos espanyola i em donessin l’oportunitat de gaudir d’una vida de college, no m’ho pensaria.
Les teves companyes d’equip també estudien i treballen?
Sí, totes. El Dia de la Dona vaig parlar amb Vicky Losada, la capitana del Barça Femení de futbol, a l’acte que va organitzar el club i ella em va explicar que la majoria de les seves companyes estudien per les tardes quan acaben d’entrenar. Elles són professionals, però són conscients que no tenim un futur llarg. L’esport dura el que dura, els nostres sous no són milionaris, i queda molta vida per davant quan deixes de ser jugadora. Ni les jugadores més TOP del futbol i del bàsquet es poden permetre no tenir una altra sortida vital. D’altra banda, jo no vull arribar als 30 o als 35 anys amb un currículum que posi que només he jugat a bàsquet. Ningú em donaria feina.
Què vols fer quan deixis l’esport? Seguir amb Dixon Sport?
Sí, i fer tant bàsquet com futbol. Perquè el futbol està creixent molt als Estats Units i s’ha de seguir potenciant. Cada vegada hi ha més afició i jugadors de més nivell. Allò que vull és que els esportistes vagin allà i vegin les possibilitats que hi ha, d’esport i d’estudis. Després ells seran els qui decidiran si hi tornen o no en un futur.
Els nens i nenes catalans què poden aprendre del bàsquet dels Estats Units?
El problema és que, igual que t’he dit que en categories base el nivell d’aprenentatge és molt bo a Espanya, també t’he de dir que a partir dels 16 anys els jugadors deixen d’aprendre perquè comencen a jugar només per guanyar, pel benefici dels seus equips. I això provoca que molts jugadors, sobretot noies, acabin deixant el bàsquet als 18 anys. En canvi, als Estats Units el tram des d’aquesta edat fins als 23 és quan un jugador més aprèn. A més, ho fa en un ambient on hi ha molts tornejos importants amb un gran ambient tant a les pistes com a les graderies dels pavellons.
Quin és el principal objectiu de Dixon Sport?
Que els nens i nenes d’aquí disputin els màxims partits possibles als Estats Units i es plantegin si allò els hi agradaria fer-ho durant un període més llarg en un futur. Si és així, s’ha de començar a treballar ja perquè els entrenadors dels Estats Units busquen jugadors amb 16 anys i ara estan molt interessats en els perfils internacionals. Aquesta conversa, evidentment, la tenim tant amb els nens i nenes com amb els seus pares. Pensa que Espanya i els Estats Units són les seleccions, tant en categoria masculina com en femenina, que arriben a les finals de Mundials i Jocs Olímpics. Els entrenadors americans són conscients del nivell de bàsquet que hi ha aquí. És una molt bona oportunitat compaginar quatre anys d’estudis i bàsquet en una universitat americana i després tornar aquí.
És important preparar els nens per si no aconsegueixen ser professionals? T’has trobat problemes amb pares que els pressionen massa?
L’altre dia vaig parlar amb els pares d’unes nenes que volen anar amb mi als Estats Units. Dels 45 minuts que vam estar parlant, 35 van ser sobre els estudis. I els hi vaig posar el meu exemple d’utilitzar els estudis i el bàsquet per donar més qualitat a la meva vida i conèixer altres cultures. Per molt que arribis a professional, probablement només ho seràs 5 o 10 anys. Has de tenir una sortida de cara al futur.
Justament a Europa has viscut a Edimburg i Barcelona, dos capitals de territoris que pretenen independitzar-se. Tu que has estudiat Ciències Polítiques, com has viscut la situació?
Em sembla molt interessant tot el que està passant. A Escòcia vaig arribar just el dia del Referèndum per la Independència. Per molt que segueixis les noticies mundials, fins que no arribes al lloc i parles amb persones pertanyents als dos o tres bàndols de pensament no te n’adones de la complexitat de la situació. Em sembla fascinant que una mateixa cosa dues persones la vegin d’una manera tan oposada. Però hem de tenir un alt nivell d’acceptació respecte l’altre. Jo l’1 d’octubre de 2017 estava a Sabadell i mai oblidaré allò que vaig veure. Mai hagués pensat que això pogués passar en un país com Espanya. Abans d’arribar aquí tenia el prejudici que la gent s’ho passava bé, feia la seva migdiada diària…no pensava que hi pogués haver un conflicte polític tant fort.
Als Estats Units has viscut quelcom semblant alguna vegada?
Jo al meu país no havia viscut una situació així mai. Allà hi ha conflictes racials, però a qualsevol lloc tens comunitats que et donaran el teu espai. Malgrat que Donald Trump és l’exemple que a vegades els altres no ens accepten de la mateixa manera que nosaltres els acceptem a ells. Encara hi ha minories que no ens accepten.
Has viscut racisme a Espanya?
Poques vegades, però algun cop m’han cridat “puta negra”. També he de dir que hi ha més racisme cap a les negres africanes que s’han de buscar la vida com poden per sobreviure. De totes maneres, més que racisme, allò que observo és molta ignorància. Per exemple, aquest Carnaval vaig veure algunes persones disfressades que portaven la cara pintada de negra. Això als Estats Units està considerat un fet molt greu. Ja sé que els qui s’havien disfressat així no ho havien fet amb mala fe, però haurien d’haver-se informat de si això podia ofendre a algú. Jo intento informar-me al màxim de les peculiaritats dels altres països. Als Estats Units, la policia et pot pegar i, fins i tot matar, pel fet de ser negre i soc molt sensible amb això.