Arturo Vidal ha estat l’escut que ha usat un Ernesto Valverde molt més ferit que enrabiat per la bala que Quique Setién li va incrustar al tors fa quatre mesos. Amb aquest gest ple de potència metafòrica, el Txingurri ha decidit enfrontar-se al record de les carències del plantejament tàctic que el Betis va despullar al Camp Nou. A l’altre costat, l’atrevit entrenador de l’equip rival, fent cas omís als dubtes de la seva afició després de les eliminacions a l’Europa League i la Copa del Rei, ha buscat tornar a vèncer al Barça amb el mateix revòlver que va disparar la famosa bala: el del joc ofensiu construït mitjançant la possessió de la pilota, amb només tres defenses, i una asfixiant pressió alta.
Malgrat això, la posada en escena del Barça no ha estat especulativa i Arturo Vidal s’ha prodigat més en atac que en defensa. La seva presència no ha estat suficient per evitar que el Betis tornés a ser extremadament competitiu -sobretot a la primera part- davant els catalans, tractant-los de tu. Només Luis Suárez, en regalar el segon gol a Leo Messi amb una passada de taló d’estrella Michelin i en fer el tercer gràcies a un ziga-zaga antològic, ha escoltat un parell de vostès abans d’haver-se de retirar amb una lesió preocupant al turmell dret. I l’únic que ha estat tractat com un Deú és l’argentí, després de decidir tensar l’escaire dret de la porteria de Pau López, aquell porter que un dia el va trepitjar, i trencar les lleis de la física amb una vaselina inhumana que ha provocat que el Benito Villamarín coregés el seu nom, i l que Lenglet i Sergi Roberto es possessin les mans al cap.
L’1 a 4 final no ha estat el què Temis, la deessa grega de la justícia, una bona amiga de Messi, hagués considerat com aconsellable, però una nova demostració de la voraç solidesa del triangle Ter Stegen-Piqué-Lenglet no ha permès que els esforços ofensius verd-i-blancs tinguessin premi fins al minut 82. De totes maneres, aquests han descompensat el sistema defensiu blaugrana suficient com perquè Valverde s’hagi recordat dels familiars d’alguns jugadors quan Lenglet s’ha vist obligat en el minut 34 a tirar la pilota fora en no trobar cap línea de passada. La situació ha comportat que l’entrenador, ara sí enrabiat, i Piqué tinguessin una conversa tàctica pujada de to en una posterior aturada del joc.
El cara a cara entre els dos equips amb les dues mitjanes més altes de possessió de la pilota a LaLiga, 61% el Barça i 60% el Betis, ha finalitzat amb el triomf blaugrana en el marcador i amb més possessió de la pilota bètica -57% a 43%- i més passades realitzades -739 per 603-. A aquest fet se li donarà menys veu que a la pèrdua de la possessió de la pilota del Barça de Tata Martino en el 0 a 4 davant el Rayo Vallecano de Paco Jémez perquè aleshores Pep Guardiola i Tito Vilanova eren un record proper, però el significat és el mateix: el Barça ha deixat de considerar imprescindible viure a partir de la possessió de la pilota i, pel camí, ha après a ser demolidor mitjançant altres formes de vida. Després del zero de Lió, els blaugrana s’han endinsat en un alt nivell d’efectivitat de cara a gol que fa olor a títols.
Després del nefast desenllaç de la final de la Copa d’Europa davant l’Steaua de Bucarest al Sánchez Pizjuán, el 1986, l’equip català no ha tingut l’oportunitat de poder aixecar un títol a Sevilla. Això s’ha començat a solucionar avui. Al Benito Villamarín el Barça ha sentenciat la Lliga des d’un punt de vista racional i el 25 de maig hi aixecarà la Copa del Rei si és capaç de vèncer el València en el mateix escenari. Sevilla té un color de títols.