Hi havia ganes de “normalitat” de fer veure que no passava res, en el primer partit de la resta de la lliga, del mini torneig d’onze jornades. La megafonia local ha volgut fer ambient a la sortida dels jugadors però, amb el xiulet inicial i seguint el protocol, ha romàs la resta del partit en silenci, fins que han vingut els dos gols de l’equip local que ha sonat al volum habirual de quan hi ha públic i eren eixordadors els crits del speaker.
No cal dir que hem vist el partit per televisió i, seguint amb l’àudio, ha estat interessant triar l’opció que no hi havia res, volem dir de locució, per sentir els crits, el xiulet de l’arbitre…
Abans de l’inici del partit s’ha fet un minut silenci pels morts de la pandèmia, que realment ha estat de silenci.
El més difícil, al menys per a l’espectadors, però jo diria que per als jugadors també, han estat els primers cinc minuts, que han estat freds. De seguida, però de seguida s’ha imposat un joc de gentelmen, de fair play, de saber-se observats per molta gent que no hi era.
Per a un espectador neutral, com qui signa, l’interès ha anat decaient i solament el soroll de la pilota xutada per Ocampos estavellant-se a la creueta bètica ha representat una novetat destacable.
Per uns moments m’ha semblat ser als temps que portava el meu fill al partit d’infantils amb les frases que se sentien, gairebé les mateixes: “juga, juga…” “passa-li que està sol!”, “Àrbitre, es nostra!”, “sense faltes!”… O, fins i tot, semblava veure una nova versió de l’APM: “Va home va!”, “¡Cuidao!”. Fins i tot, en un moment que un jugador semblava tocat, s’ha sentit perfecta,ment com des de la banda li preguntaven: “Estàs bé?”Rubi-Lopetegui. Preguntar des de la banda a un jugador “Estàs bé?”
La primera entrada forta, tant que m’ha sobtat ja que desentonava molt respecte el que s’havia vist fins al moment, ha estat en el minut 23. Com dèiem, fins aleshores havia estat fair play, joc de cavallers.
Una altra sorpresa: just en el moment en què pensava que no sabia veure per enlloc el so promès de fals ambient, se senten uns aplaudiments i el marcador ens ensenya el jugador català del Betis, Miqui Roqué, dissortadament desaparegut amb 23 anys. Sembla ser, doncs, que sí que es reproduiran moments emblemàtics a cada camp… però no érem al Benito Villamarín sinó al Sánchez Pizjuán. M’ha descolocat una mica. Ens posaran els crits d’Independència en el minut 17,14m i, fins i tot, en camp contrari?
L’altre novetat ha estat la pausa hidrològica, just en el minut 30. És una aturada del joc que dictamina l’àrbitre i que, segons la calor del moment poc allargar fins a tres minuts. No ha calgut que aquest vespre, a Sevilla, era de temperatura suau i amb un minut n’hi ha hagut prou.
De sobte, mentre que em fixava amb les mascaretes decorades amb els colors dels equips que portaven els suplents, també m’he fixat que, efectivament, no hi havia recullpilotes.
El futbol definitivament ha tornat quan Mateu Lahoz ha pitat un penal, comès per Bartra, més que discutible. En circumstàncies normals, un derbi sevillà amb públic, a l’àrbitre se l’haguéssin menjat els bètics, però tot ha estat exquisitament correcte i, amb el VAR pel mig, s’ha acabat acatant la decisió i l’1-0 ha pujat al marcador, en el minut 56, quan Ocampos ha enganyat el porter visitant, Joel. La celebració del gol ha estat amb abraçades, gairebé normal, i l’speaker sol cridant, potser una mica ridícol.
El futbol ha reaparegut en el minut 61, amb el 2-0 de cap de Fernando, per l’encertada fantasia del cop de taló de Ocampos que propicia el remat, tot això a la sortida d’un córner.
Aleshores hi ha hagut el carrussel de canvis permesos, fins a cinc en tres moments i els dos entrenadors els han fet tots. En ser de dos en dos, no s’ha perdut cap temps extra. Ja hi havia hagut una lesió muscular de Munir, en el minut 72, fet que l’àrbitre ha aprofitat per decretar la pausa d’hidratació del segon temps i, quan ha estat Bartra qui ha notat molèsties que no l’han deixat seguir,, els canvis ja estaven fets i el Betis ha acabat amb 10.
El Sevilla ha volgut forçar la celebració volent donr a entendre que era un derbi, un partit important, anant a les cantonades a aplaudir virtualment els absents seguidors.
Bé, ja la tenim aquí la “nova normalitat” del futbol. M’ha deixat una mica fred i, a manca d’escalfor, la retina s’ha quedat amb els moments, ben pocs però, de bon joc o d’espurnes de qualitat.
A les entrevistes al final, fetes des de la distància, amb micro de girafa, imagino que volgudament, no s’ha parlat de les sensacions sinó de futbol i prou, amb les preguntes tòpiques de sempre. Vegeu el minut i mig del resum