El darrer Barça-Reial Madrid sense Lionel Messi ni Cristiano Ronaldo sobre la gespa es remunta al 23 de desembre del 2007. És a dir, ara fa gairebé onze anys. Onze anys on la batalla per les corones individual i col·lectiva han incrementat la tensió, la passió, les alegries i les tristors en un clàssic marcat per dos futbolistes que han signat les pàgines més glorioses de la història del futbol. Cristiano, però, va aterrar al Santiago Bernabéu l’estiu del 2009, dos anys després que Messi decidís estripar l’hegemonia madridista.
Ara bé, entre tots dos hi ha hagut un clar dominador d’aquests darrers onze anys. Encara que disposin de les mateixes Pilotes d’Or, Lionel Messi i el seu Barça comanden la lluita. En 31 partits disputats amb els dos sobre la gespa, el Barça ha sumat 17 victòries, per les 9 del Reial Madrid. La resta, evidentment, són empats (5). I en l’apartat golejador, l’argentí ha signat 26 gols, mentre que el seu rival portuguès n’ha sumat 18.
En qüestió de Lligues, no hi ha color. Des de l’arribada de Cristiano Ronaldo al Paseo de la Castellana, el Barça ha aixecat sis títols estatals per únicament dos del Reial Madrid. Sis Lligues que han arribat de la mà de quatre entrenadors: Pep Guardiola, Tito Vilanova, Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde. L’únic que no va sumar trofeu fou Gerardo Martino. En aquest període (2009-2018), pel Reial Madrid han circulat fins a sis entrenadors, però només José Mourinho (2013) i Zinedine Zidane (2017) han assolit el títol. En Copes del Rei, cinc a dos, també favorable als blaugrana. En Lligues de Campions, la cosa ja és diferent: dues del Barça per quatre del Madrid, les darreres tres de manera consecutiva, amb Cristiano Ronaldo com a gran protagonista.
Però el clàssic d’aquest diumenge (16:15h, beIN LaLiga) segueix tenint grans al·licients. Inicialment, perquè és un Barça-Reial Madrid i, tot i l’absència dels dos futbolistes més desequilibrants dels darrers clàssics, és un duel indiscutiblement atractiu. En segon lloc, perquè el Barça vol donar continuïtat al joc exhibit en els darrers partits amb la participació activa d’un Arthur Melo que s’està guanyant el cor del Camp Nou.
En tercera instància, per la ferida oberta a la casa blanca després de les darreres actuacions, amb un Julen Lopetegui molt discutit que es juga bona part de la seva continuïtat a la banqueta madridista en el partit d’avui a l’Estadi blaugrana. Una derrota deixaria el Reial Madrid a set punts i al seu entrenador tocat i enfonsat. La corda, de fet, és a punt de trencar-se. I, finalment, per la reivindicació política.
Els Barça-Madrid han estat un escenari històricament reivindicatiu. Des de l’entrada clandestina de senyeres del 1975, pocs dies després de la mort de Francisco Franco, passant per la gran onada d’estelades i el mosaic de la senyera del 2012 i acabant amb els crits multiplicats d’independència en relació a d’altres enfrontaments, els clàssics han tingut sempre un component polític i simbòlic. Aquest any no serà menys. El CDR del Barça s’ha proposat inundar el Camp Nou de globus grocs per reclamar la llibertat dels presos polítics, un dia després de l’aniversari de la proclamació fallida de la República Catalana al Parlament. Un Barça-Madrid amb tot.
L’aposta de La República Esportiva:
