El Barça no ha estat mai aliè als canvis soferts per la societat. Les crisis polítiques, ja sigui a Barcelona, a Catalunya o arreu del continent -només cal copsar l’impacte que va tenir la II Guerra Mundial-, han colpejat directament l’entitat barcelonista, que en els moments de més transcendència s’ha mantingut ferm al costat del país. En l’actualitat, el club se situa amb la democràcia i defensa les conviccions que l’han marcat al llarg de la seva història, reiterant la injustícia per l’empresonament dels polítics i activistes independentistes jutjats per organitzar i protegir un referèndum legítim d’autodeterminació reclamat per la majoria de la població.
Però la posició ideològica i política del Barça no és una moda apareguda en els darrers anys amb l’explosió del procés sobiranista. Ni tan sols una manera de quedar bé amb el poble de Catalunya, que reclama insistentment la llibertat dels presos polítics i la preservació del dret a decidir emparat per les Nacions Unides. El vincle del Barça amb el catalanisme polític neix el 1908 de la mà del visionari Joan Gamper que, desesperat per salvar l’entitat d’una desaparició cantada, va decidir apropar-lo al sentiment creixent d’una bona part de la població i convertir-lo en un fet social més enllà de l’esport.
L’encert de Gamper va fer ressuscitar un club que viatjava camí de la mort, com ho feren altres associacions esportives com l’Espanyol -que no se’n va poder salvar-, marcades per una crisi social i esportiva que va provocar la desaparició d’un bon grapat de clubs. El Barça es va refer i va aconseguir aglutinar una bona part dels afeccionats a l’esport gràcies a la seva entrega pel país i a la defensa de les institucions, la cultura, la llengua i les tradicions catalanes.
Seguint amb el mandat popular, el 1916 el president Gaspar Rosés va adoptar el català com a llengua oficial i va comprar una senyera per a la seu social; el 1918 el Barça es va convertir en “El Club de Catalunya” segons proclamació del periodista Daniel Carbó pel fet d’haver-se adherit a la petició d’Estatut d’Autonomia, el 1920 va decretar dos dies de dol per l’assassinat de Terence MacSwiney, alcalde independentista de Cork -Irlanda- i, com a moment àlgid, l’entitat barcelonista va demanar l’indult pels executors del Complot del Garraf, empresonats per intentar l’assassinat del rei Alfons XIII el 1925, un any funest per a l’entitat culer després que el govenador civil Joaquim Milans del Bosch en suspengués les activitats durant sis mesos per la xiulada a la Marxa Reial espanyola del 14 de juny. “Elevar al govern un telegrama de gràcies per la concessió de l’indult als inculpats del Garraf, i en aquesta ocasió insistir en la necessitat de veure ampliada l’amnistia que es projecta a tots els delictes d’ordre polític i social”, plasmava l’acta de junta directiva del 3 d’abril del 1930.
Tan gran era la identificació amb el país que, un cop acabada la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i sense Gamper a la presidència, el club va dedicar la primera Diada de Sant Jordi als símbols segrestats pel règim totalitari. Tal i com reflecteix La Vanguardia del dia 23 d’abril del 1931 -efemèride recollida en el llibre Barça Insòlit, de Frederic Porta i Manel Tomàs-, el Barça va adreçar-se als seus socis per recordar-los que aquell Sant Jordi no es tractava únicament de la diada de la rosa i el llibre, sinó de l’inici de la recuperació de la dignitat i de les quatre barres oprimides per la dictadura que s’acabava d’enterrar amb la proclamació de la II República espanyola i l’exili del rei Alfons XIII. El text resava així:
“El Consell Directiu del FC Barcelona s’adreça a tots els socis per a recordar-los que avui, diada de Sant Jordi, s’escau també la Diada de la Bandera Catalana. Són diverses les històriques ensenyes barrades, amagades durant la Dictadura, que, amb motiu de la solemnitat del dia, faran llur aparició a plena llum. El FC Barcelona prepara, entre altres actes igualment significatius, un festival destinat a esborrar el record de les privacions i imposicions de què l’entitat va ésser objecte en aquelles anyades tèrboles. Mentrestant, però, en deure de ciutadania, davant el plebiscit que s’atansa, el Consell indica als socis del FC Barcelona, sense distincions entre ells, l’alta conveniència de manifestar llur cooperació i interès per la vida de la nació, fent pública ostentació, cadascú des del seu lloc, de les quatre flames de la Bandera”.
En aquelles èpoques, la junta directiva del Barça “tenia una identificació més directa i menys dubtosa amb el catalanisme més bel·ligerant. El club no feia autonomisme, anava per davant de la societat catalana”, rememora Frederic Porta, col·laborador d’aquest diari. “Ell club tenia una tendència obertament propera a les tesis sobiranistes”, sentencia, recordant -sense cap complexe- que fa més de cent anys “el Barça ja li donava tombs al lema del ‘Més que un Club'”.