Aquest 1 de juny, Madrid acull dos esdeveniments capacitats per imantar tota la seva població necessitada d’oci: la final de la Champions League i la Feria del Libro de Madrid. Però alguns individus s’han resistit a aquests dos cants de sirena i han preferit fer altres plans com anar al Valle de los Caídos, situat a 70 quilòmetres del Wanda Metropolitano, per visitar la tomba de Francisco Franco. “Es gilipollas el presidente del Gobierno. Vendré cada semana aquí para joder al imbécil que quiere llevárselo. Es un imbécil integral. A los muertos se los deja descansar”, deia un home d’uns 50 anys mentre es feia una fotografia amb la bandera de l’àguila, cedida per un compatriota més jove.
Prop seu hi passejava un grup d’estudiants anglesos, seguidors del Liverpool. Un d’ells lluïa la samarreta de Mohamed Salah, el davanter egipci que aquesta nit desitjaria que el Sergio Ramos de torn no li esgarrés una altra final de la competició de l’orelluda i qui ja ha aconseguit que el ‘Never Give Up’, el lema amb el que es va presentar a la prèvia del Liverpool-Barça, s’hagi convertit en la inspiració red per afrontar el duel davant el Tottenham Hotspur. L’afeccionat, de poc més de 20 anys, haurà de veure’l per la televisió perquè no ha aconseguit entrada. “Aquest lloc em sembla molt interessant, però no és gens normal. No ho seria en cap estat europeu”, ens explica en anglès. Un amic seu amb una certa semblança a Van Dijk hi està d’acord. “Normal? Ouh”, remuga.
El grup d’anglesos hi ha anat a fer turisme, a visitar un temple sagrat i privat, que requereix un pagament previ de 9 euros per persona si la intenció és apropar-se a menys de cinc quilòmetres de distància. Un monument impensable d’imaginar en països com l’actual Alemanya democràtica, de la mateixa manera com ho són d’inversemblants els més d’1,5 milions d’euros que l’Estat aporta anualment a un santuari inaudit. Ells però, els britànics, no tenen cap interès en fer-se una fotografia somrient amb la monumental creu al darrera.
En canvi, sí que el té una parella d’espanyols que els demana si els en poden fer una. En la societat actual és difícil esbrinar si una acció com aquesta és una demostració d’afinitat amb la ideologia del lloc que es visita o simplement és un refermament de frivolitat i hipocresia, com els milers d’instantànies ‘alegres’ fetes en camps de concentració nazis que es publiquen a les xarxes socials. El ‘postureig’ ja fa temps que ha sobrepassat la línia del respecte pels morts i el patiment, l’última que defensava la nostra dignitat com a homo sapiens. Es fan la fotografia, sense cap tipus de pudor, i accedeixen a la basílica on hi descansen el fundador de la Falange i fill del primer dictador, José Antonio Primo de Rivera, i el mateix Francisco Franco, homenatjats amb flors fresques del dia i protegits per diversos membres de seguretat. No sigui que algú pretengui desenterrar-los.
A 45 minuts dels presos
La tomba custodiada i venerada de Franco és a només tres quarts d’hora de la presó de Soto del Real, on l’Estat hi confina bona part dels polítics i activistes independentistes jutjats per convocar un referèndum d’autodeterminació. Dos fets transcendentals i antípodes de la història moderna d’Espanya separats únicament per 36 quilòmetres al pas pels pobles de Manzanares el Real, El Boalo, Moralzarzal i Collado Villalba. Una carretera de revolts que distancia un mausoleu legal i santificat del feixisme d’una acció de Govern considerada il·legítima per haver escoltat la veu del poble a través de les urnes. Un alçament militar, una guerra civil i 46 anys de repressió i autocràcia considerats profusament més lícits que una votació democràtica reclamada per més del 80% de la població catalana.
La tomba de Franco tampoc és lluny d’un altre punt territorial cabdal en la vida no només catalana, sinó també blaugrana. El Valle de los Caídos és en plena serra, un accident geogràfic on hi descansa el cos sense vida de Josep Suñol, el president del Barça afusellat per l’exèrcit franquista a la Serra del Guadarrama i del qual mai se n’ha trobat el cos. El 6 d’agost del 1936, en plena Guerra Civil, Suñol i els seus acompanyants foren assassinats pels militars. Aleshores, l’expresident barcelonista era diputat d’Esquerra Republicana al Congrés. La història d’aquell alçament se segueix escrivint, encara avui, al peu de la gran creu.