Els minuts previs a l’aparició celestial de Leo Messi a la roda de premsa, acompanyat de l’apòstol Gerard Piqué, van comportar una concatenació de tensos silencis entre els periodistes cada vegada que s’obria la porta per on havia d’aparèixer. Els teloners de l’esdeveniment van ser els treballadors del club que es van prendre amb un somriure trapella l’atenció desesperada de desenes d’ulls. “Allò que li hauriem de preguntar a Messi és per què no ha sortit a parlar en roda de premsa des del 2015”, comentaven alguns periodistes per destensar-se. Però després ningú li faria aquesta pregunta. “Ara sí”, va anunciar finalment Helena Condis, periodista de la Cadena SER, la persona més propera a la porta sagrada. I no va mentir.
En aparèixer els dos cossos, perseguits pel cap de premsa Sergi Nogueras, una quinzena de fotògrafs i càmeres de televisió van ametrallar amb els seus artefactes els rostres dels futbolistes. Si haguessin estat bales, fins i tot a Quentin Tarantino li hagués semblat exagerat. Una vegada realitzada la seva feina, la munió de professionals gràfics es va enretirar de la taula i el 10 i el 3 van quedar a cara descoberta davant la resta de periodistes, embadalits davant l’escena. La professionalitat d’aquest gremi es vulnerabilitza quan un té un ídol a escassos metres -i en innumerables altres moments-. Aleshores, la passió personal i l’ètica professional lluiten en una batalla cerebral de difícil solució.
La presència de Messi va recordar ahir a la d’un monarca en una aparició pública enmig d’una crisi d’Estat. El poble blaugrana es va disposar a escoltar-lo assedegat de conèixer quines mesures s’havien pres per tirar endavant els anhels després de la patacada del Dia D. Però aquest no es va trobar cap ansia de canvi, sinó més aviat de continuïtat. L’exculpació d’Ernesto Valverde de la derrota d’Anfield per part del capità va ser la sentència definitiva que otorga a l’entrenador la continuïtat una temporada més -excepte si té lloc un nou ridícul avui davant el València-. Només el “no opinaremos” de Messi -sense deixar-li l’opció de repondre a Piqué- en l’única pregunta dirigida als dos jugadors, la de si els hi semblava bé el possible fitxatge d’Antoine Griezmann, va sobresaltar l’esperat.
Un jugador tan mediàtic i tan procliu a donar titulars als periodistes com Gerard Piqué va viure una situació inèdita. Els periodistes que habitualment el persegueixen el van ignorar. Messi va anar encadenant una pregunta rere una altra fins la vuitena, quan Jamie Easton de BeIN Sports America, es va dirigir al central per preguntar-li en anglès sobre Sergio Busquets i l’estil de joc del Barça. Abans d’aquell moment, Piqué havia prestat més atenció al seu mòbil amb funda blava que a la munió d’informadors que hi havia a la sala. Sabia que no era el moment per dir-la grossa, que ahir ell era pur atrezzo. De les 21 preguntes formulades en la roda de premsa -no a tots els mitjans que ho van demanar se’ls hi va donar l’opció-, 17 van anar dirigides a l’argentí i tres al català. Les altres dues per Piqué van ser d’Antoni López Tovar de La Vanguardia i de Pol Martínez de Barça TV, l’únic mitjà que va poder preguntar dues vegades.
El rostre de Messi va mostrar tristesa i resignació durant la roda de premsa excepte quan un periodista es va entrebancar i va estar a punt de caure. En aquell instant, l’argentí no va poder reprimir una petita rialla de persona normal que va trencar el protocol de la roda de premsa d’Estat, retransmesa en directe, fins i tot, pels mitjans generalistes catalans. La sensació final va ser que les expectatives havien superat la realitat. No va haver-hi cap declaració emblemàtica com la de “la copa linda“. L’aparició dels dos jugadors amb més impacte mediàtic de la plantilla no va servir per reanimar significativament els ànims de la parròquia blaugrana i, per molt que s’intenti inflar el contingut del discurs, aquest no va aportar res sobre l’argumentació de la derrota clau de la temporada. Seguim desconeixent si el plantejament de Valverde en l’eliminatòria davant el Liverpool va ser el desitjat per Messi o no.
És a dir, si el millor jugador de la història del futbol té alguna cosa a veure amb el canvi d’estil de joc del Barça o no.