Aquesta és la segona i darrera part d’un reportatge publicat el 8 de juliol del 2019.
Sense deixar Alemanya, ens traslladem a la temporada 1985/86, quan dos equips d’aquesta nacionalitat s’havien de disputar els quarts de final de la Recopa d’Europa. En el partit d’anada, a l’Alemanya Oriental, el Dínamo de Dresden havia vençut el Bayer Uerdingen per un còmode 2-0 que els donava moltes possibilitats de passar ronda. A les files de l’equip de l’est trobem un jove de divuit anys anomenat Matthias Sammer, que amb el temps esdevindria guanyador de la pilota d’or, mentre que a l’equip de l’aspirina hi destaca el mundialista Matthias Herget.
En el partit de tornada, els d’Uerdingen surten al camp amb una motivació extraordinària per mirar d’enllestir la feina ben aviat, però al minut 1 un tir lliure servit des de l’esquerra de l’atac del Dínamo acaba una rematada de cap del davanter Ralf Minge al fons de la xarxa. Gerro d’aigua freda per als locals. Al minut 13 el Bayer restableix l’empat amb un gol de cap de Wolfgang Funkel i el públic local torna a embogir. L’empenta dels seus aficionats provoca uns minuts de caos en els quals el Bayer genera el pànic a les files rivals penjant pilotes a l’àrea que es queden a pocs centímetres de traspassar la línia. Però enmig d’aquest frenesí, els visitants construeixen un contraatac que destrossa els seus rivals i col·loca l’1-2 al marcador. I quan encara no s’han recuperat del disgust, el defensa Bommer té la mala sort de fer-se de rebot l’1-3 en pròpia porteria. Ara sí que el somni dels d’Uerdingen sembla esvair-se, atès que haurien de marcar cinc gols més per superar l’eliminatòria. I som a tocar del descans.
Els de l’Alemanya de l’Est aprofiten la mitja part -i que el resultat els és clarament favorable- per substituir el porter, ja que el titular Bernd Jakubowski ha quedat mig lesionat per l’envestida d’un davanter rival. Fan entrar el jove Jens Ramme, que debuta al primer equip i que es disposa a jugar quaranta-cinc minuts de tràmit. Però a poc de començar el segon temps, Ramme ja dona mostres de la seva inseguretat amb una estranya sortida en un córner que està a punt de donar-li un disgust. Amb tot, van passant els minuts i la classificació del Dínamo sembla més propera. La banda sonora del partit es redueix als laments llunyans de les trompetes dels seguidors locals, alhora que els càntics eixordadors del primer temps han anat desapareixent. Gairebé s’ha consumit un quart d’hora quan l’àrbitre assenyala un penal a favor del Bayer. Funkel el transforma amb seguretat, deixant el marcador en un 2-3, encara molt propici per al Dínamo. Poc després, el realitzador de la televisió alemanya s’entreté a mostrar un suplent dels locals mentre escalfa per la banda i està a punt de perdre’s el gol de l’empat, que ha vingut en un rebot i que se li atorga a Gudmundsson. Tot plegat transmet certa sensació de caos. És l’empat a tres i només han passat cinc minuts des del gol de penal. Seran capaços de remuntar? La imatge dels jugadors del Bayer ens confirma que ells creuen que sí, atès que agafen la pilota del fons de la xarxa i comencen a córrer cap el cercle central. Les veus de la grada, fins fa un moment apagades, es tornen a encendre i la passió s’encomana entre la gespa i els aficionats com si fos un xaragall de pólvora. I enmig de la febrada i de milions de esfèriques bombades de qualsevol manera cap a l’àrea visitant, Wolfgang Schäfer despenja una pilota aèria i col·loca una vaselina per sobre del jove Ramme, que s’havia quedat a mitja sortida. Fent un saltiró acrobàtic, un defensa del Dínamo aconsegueix treure la bimba de la mateixa ratlla de gol, però enmig de la confusió l’àrbitre dona el gol per vàlid. El deliri. Els locals s’han posat quatre a tres quan fa només set minuts perdien per dos. Encara que manca un parell de gols per superar l’eliminatòria, en aquest instant ja es veuen capaços de fer història. Ara sí que la passió es desferma per les quatre cantonades de l’estadi. Quan han fet el mes difícil, les forces semblen abandonar el quadre d’Uerdingen, que veu com passen els minuts i no culminen la remuntada. Els del Dínamo tampoc no estan per gaires festes -es diria que els tremolen les cames davant del que pugui ser- de manera que el temps s’escola i ningú no és capaç d’imposar el seu relat. A dotze minuts del final, una escapada de Dietmar Klinger, que pren la pilota a la zona central i comença a evitar rivals sense esforç aparent, finalitza amb un xut des de la frontal que supera Ramme amb gran facilitat. És el cinc a tres, que deixa a un pas de la glòria a uns i al caire de l’abisme els altres. Però aquest vespre no hi ha temps per fer plans i només dos minuts després d’aquest gol explosiu, un fora de banda local servit com si fos un córner fa entrar la pilota a l’àrea petita, on un inoperant Ramme veu com l’esfèrica li passa per sobre. Un defensa visitant salva el gol amb la mà i l’àrbitre xiula el corresponent penal. Wolfgang Funkel segella el seu hat-trick, tot i que aquest cop el porter visitant està a punt d’aturar el xut. Ja hi han arribat, és el sis a tres amb què somiaven fa una estona. Els jugadors del Bayer han fet l’impossible, i ho celebren fent una pinya. Encara el Dínamo té temps de salvar-se de la catàstrofe, però el porter local Werner Vollack treu tres pilotes seguides de la línia de gol de manera inversemblant. Al minut 86, amb tot el Dínamo a camp contrari, Schäfer intercepta una pilota i fa un esprint quilomètric sense cap rival per davant, per arribar finalment a l’àrea i esmerçar les últimes engrunes d’oxígen en xutar a porteria amb l’ànima. Sembla increïble, Ramme ha rebutjat la pilota! La fortuna fa que el rebot torni als peus del davanter i al segon intent sí que encerta amb la xarxa. És el set a tres definitiu. A Uerdingen s’ha viscut una nit històrica, sens dubte una de les més boges en la història de les competicions europees. Arran d’aquest partit tan inversemblant, l’infortunat Ramme va quedar marcat per a sempre per causa d’una segona part catastròfica. D’ençà aquell vespre -conegut com el miracle de Grotemburg- la seva presència a les alineacions del Dínamo va ser testimonial, per acabar essent venut a un equip de segona divisió, on s’hi retiraria de manera prematura per culpa d’una lesió a la mà.
Però no sempre els partits atípics ho són pel seu resultat, sinó que en algunes ocasions un marcador aparentment convencional amaga al darrere unes circumstàncies ben estranyes. El 30 de gener de 1921 es disputava la jornada de cloenda del Campionat de Catalunya, on, un cop més, havia triomfat el FC Barcelona. Al partit del carrer Indústria s’hi enfrontava el campió amb el FC Espanya, que necessitava la victòria per fugir de la promoció a Segona Divisió. El resultat final va ser de dos gols a zero a favor dels visitants, que malgrat això no van poder evitar la disputa de la promoció perquè en un altre partit de la jornada el CE Sabadell va aconseguir sumar el punt que necessitava. Que un equip campió, enmig de les celebracions pel títol, perdi a casa amb un equip menor no sembla res de l’altre dijous, perquè, com se sap, en el futbol la motivació és un factor clau. Per tant, què té d’insòlita aquesta derrota blaugrana? Si ens situem al moment d’inici del partit ho entendrem de cop. Tres en punt de la tarda i un camp d’Indústria ple de gom a gom. Els jugadors del FC Espanya salten al terreny de joc disposats a gastar el seu darrer cartutx per evitar la promoció de descens. També trepitgen el camp els de Barça, però de seguida tothom s’adona que alguna cosa no funciona, i un dels qui ho veu abans és l’àrbitre. El fet rellevant és que només hi ha set blaugranes sobre la sorra del carrer Indústria, un número insuficient per començar el partit. Es produeix una espera molt tensa i enrarida, amb els futbolistes del FC Espanya practicant xuts a porta per passar l’estona. Al cap d’uns minuts que s’han fet eterns, l’àrbitre, davant la incompareixença de quatre jugadors del Barça, opta per aplicar el reglament i donar per perdut el partit als locals. Els del FC Espanya ja tenen els dos punts que els faltaven en la seva lluita per la supervivència. Quan la decisió és ferma, de forma sorprenent surt del vestidor la resta del contingent barcelonista, disposat a jugar el partit, però ja sense punts en joc. El matx es disputa i -com havíem avançat- vencen els espanyistes per un clar zero a dos, amb l’afegit que el Barça falla dos penals de manera deliberada -Vicenç Martínez i Samitier els xuten a fora- i no presenta gaire batalla fins al tram final de partit.
L’endemà la premsa no va estalviar qualificatius per definir l’actitud dels blaugrana, parlant obertament de paròdia, sainet o comèdia. Alguns mitjans gosaven atribuir la martingala a una maniobra de club i no pas imputable als jugadors, però el cert és que la junta directiva de l’entitat es va reunir de manera extraordinària un dia després dels fets, traient-ne unes conclusions molt diferents i que apuntaven a indisciplina dels jugadors. Amb el pas dels dies, l’enrenou generat es va anar esvaint, ajudat pel fet que el FC Espanya va acabar perdent la categoria per mèrits propis.
Fins aquí tres exemples de guions de partit esbojarrats, tots tres amb circumstàncies ben diferents, però amb certa freqüència els aficionats es queden amb la mosca darrere l’orella pel desenvolupament de partits en aparença molt més normal que els vistos, però que acaben per oferir un resultat molt previsible. Massa previsible.