El debat està obert: s’ha d’apostar per Juan Miranda o s’ha de fitxar un altre Lucas Digne? I es pot fer una altra pregunta, més filosòfica: s’ha de creure en el propi planter o s’han d’anar a buscar jugadors secundaris de 30 milions d’euros a altres indrets? Qui diu Juan Miranda, diu Marc Cucurella o qualsevol altre lateral esquerre que el club, i Ernesto Valverde, puguin considerar que té les condicions per anar entrant progressivament en la dinàmica del primer equip.
De moment, Digne ha marxat a l’Everton per 20 milions d’euros -se’l va fitxar per 16,5 més variables- i no s’ha incorporat a cap substitut per fer d’actor secundari en l’autopista esquerra blaugrana. Malgrat això, el cos tècnic barcelonista encara no veu a Miranda preparat per fer el salt al Camp Nou i, fins i tot, el mateix jugador no té ganes d’anar amb pressa.
Aquest és el cas d’actualitat, però el debat va molt més enllà del jugador andalús i es pot extrapolar a d’altres posicions en què el nom del titular està molt clar i el seu suplent s’ha de resignar a trepitjar el camp quan l’altre es lesiona, està sancionat o no li ve de gust jugar. Aquest paper l’ha d’interpretar un jugador format a La Masia o un futbolista disposat a amotllar-se a la banqueta a canvi de diners, de títols i d’entrenar diàriament amb Leo Messi?
Pel que fa al lateral esquerre, des del 2010 el Barça ha apostat clarament per incorporar jugadors procedents d’altres clubs. El trio per aquesta posició durant la temporada 2010-11, amb Pep Guardiola a la banqueta, va ser Abidal, Adriano -se’l va fitxar aquell estiu per 9,5 milions d’euros més 4 en variables- i Maxwell -4,5 milions d’euros gastats a l’estiu del 2009 per cubrir la baixa de Sylvinho-. La temporada següent, encara amb el de Santpedor a la banqueta, no es va fer cap incorporació i, puntualment, va pujar Marc Muniesa del filial.
L’estiu del 2012, amb Tito Vilanova com entrenador, va tenir lloc l’arribada del nou lateral esquerre titular, Jordi Alba, i Abidal -qui també jugava de central- i Adriano -vàlid per les dues bandes-, van fer el paper de secundaris després de la marxa de Maxwell al PSG. Aleshores, al Barça B ja hi jugava un tal Álex Grimaldo, qui durant cinc anys va estar esperant una oportunitat que mai va arribar, fins que el 2016 es va cansar i va marxar al Benfica. També formava part d’aquell filial Iván Balliu, en l’actualitat al Metz -i internacional amb Albània-, i Patric, a la Lazio.
El curs següent, el del Tata Martino, Abidal no va poder continuar a la plantilla blaugrana a causa del seu càncer, i Adriano, acomodat en la seva situació, es va quedar d’escuder habitual d’Alba. Allà darrere seguien esperant Grimaldo i Patric. Com també passà durant la temporada 2014-15, la del triplet amb Luis Enrique en la direcció, quan va arribar Jérémy Mathieu -20 milions d’euros- per compaginar el paper de central amb el de lateral, partint com a suplent. El mateix trio seria el que ocuparia el lateral esquerre durant el segon any del tècnic asturià a la banqueta.
L’últim fitxatge per reforçar aquesta posició que el Barça ha fet fins avui és el de Lucas Digne, l’estiu del 2016, per cobrir la baixa d’un Adriano que ja no oferia un rendiment digne de la Primera Divisió espanyola. Al filial aleshores havia aparegut Marc Cucurella, un prometedor jugador d’Alella que ha estat cedit a l’Eibar aquest estiu davant la falta d’oportunitats al primer equip i la irrupció de Juan Miranda en la gira dels Estats Units. Ni Luis Enrique ni Ernesto Valverde van creure en ell.
L’hegemonia de Dani Alves
La història del lateral dret es bastant més senzilla i es podria resumir en quatre individus clau: Dani Alves, Sergi Roberto, Sergi Palencia i Martín Montoya. El brasiler va tenir garantida la titularitat els vuit anys que va formar part del Barça, del 2008 al 2016. El seu secundari del 2010 al 2015 va ser Martín Montoya, un agosarat jugador sortit de La Masia que s’espantava quan s’apropava a l’àrea rival i que, en el present, juga al Brighton & Hove Albiol de la Premier League després d’una etapa al València.
L’última temporada que el de Gavà va passar a l’ombra d’Alves la va haver de compartir amb un fitxatge estrafolari: Douglas -5,5 milions-, qui aguantaria un altre curs a la plantilla blaugrana abans d’encadenar cessions fins que el club li ha donat aquest estiu la carta de llibertat per a que provi sort al Sivasspor turc. Però el Barça, després de la marxa de Montoya i el nefast rendiment de Douglas, va incorporar Aleix Vidal -17 milions més 5 en variables-, qui no podria jugar fins al mercat d’hivern per culpa de la sanció de la FIFA al club català. Aleshores, al Barça B hi despuntava Sergi Palencia, un jugador per qui Luis Enrique mai va sentir la més mínima confiança -ni després Valverde- i que aquest estiu ha estat cedit sense opció de compra al Girondins de Bordeus.
En lloc de mirar cap al filial, Luis Enrique va fixar-se en un jugador del planter que ja formava part del primer equip com a migcentre: Sergi Roberto. El rendiment va ser tant bo que, un cop va marxar Dani Alves, es va fer amb la titularitat al lateral dret i li va barrar el pas a Aleix Vidal, qui en principi s’havia fitxat per substituïr el brasiler malgrat jugar com a extrem -i en comptades ocasions de carriler- amb el Sevilla. L’última incorporació en aquesta posició va ser la de Nelson Semedo -30 milions més 5 en variables- durant l’estiu del 2017, qui ara viu en solitari com a secundari del futbolista de Reus, després de la tornada d’Aleix Vidal a Nervión.