La final de l’Europa League clausura per sempre l’etern i estèril debat que posa en dubte el vincle entre l’esport i la política. Hi ha qui encara sentencia que totes dues esferes se situen en un mateix rang de notorietat i que no ha d’existir subjecció d’un sector envers l’altre. Aquell típic proverbi que sosté que la política i l’esport han d’anar per separat. Els fets històrics, conflictes, guerres, intervencions militars i decisions preses des de les altes instàncies governamentals impacten en l’evolució de la pràctica esportiva, sobretot en aquella que abraça els anomenats esports de masses, com el futbol. Precisament el futbol, allò que l’envolta, reflecteix sense filtres l’estat de les societats.
L’Arsenal-Chelsea del proper dimecres a Bakú, capital de l’Azerbaidjan, trobarà a faltar un dels futbolistes més transcendents de la segona competició més important de clubs a nivell europeu. Henrikh Mkhitaryan ha decidit no viatjar amb el seu equip en un dels compromisos oficials de més pes en la seva carrera esportiva per un conflicte polític. Mhitarkyan, migcampista de l’Arsenal, és armeni. I no té cap intenció de posar els peus a l’Azerbaidjan, el païs amb qui la seva família està en guerra des del 1918 pel control de la regió del Nagorno-Karabakh, una república independent de facto de població armènia, però internacionalment reconeguda dins el territori azerbaidjanès.
Tot i tractar-se d’una final i d’una competició d’altíssim prestigi, el futbolista ha situat en una posició de preferència les seves idees polítiques i ha decidit preservar l’honor del seu país i la dignitat familiar per davant d’un partit de futbol. Per molta final de l’Europa League que sigui. Mkhitaryan ho té clar i així ho ha fet públic, desmentint també les veus que afirmaven que el govern de l’Azerbaidjan impediria l’entrada del jugador en tractar-se d’un ciutadà armeni vetat per les autoritats locals.
De fet, contactats per La República Esportiva, tant el mateix govern azerbaidjanès com la UEFA han deixat clar que el dispositiu de seguretat estava perfectament enllestit per protegir el futbolista si decidia viatjar i disputar el partit. “L’Arsenal i la UEFA van demanar i rebre una garantia per part de les màximes autoritats del país envers la seguretat del jugador a l’Azerbaidjan. Com a resultat d’aquestes garanties es va desenvolupar un pla de seguretat integral que va ser entregat al club. Tot i que el club reconeix els esforços de la UEFA i el govern d’Azerbaidjan en aquesta matèria, respectem la decisió personal de no viatjar del jugador”, expressa el màxim organisme del futbol continental a les preguntes d’aquest diari.
En la mateixa línia se situa el govern azerbaidjanès, que assegura que “vam dissenyar un pla que garantia la plena seguretat del futbolista en territori d’Azerbaidjan”. Tot a punt perquè el futbol reduís a la mínima expressió un conflicte de primera magnitud. Però ni tan sols els diners que genera la bombolla futbolística han aconseguit extingir el problema, com tampoc ho ha fet en d’altres territoris com Espanya, que aquest febrer passat va prohibir a la selecció de futbol de Kosovo l’ús de la bandera i l’himne propis en els partits de classificació per a l’Europeu sub17 que s’havia de disputar a Alcoi i Benidorm. La UEFA, indignada amb les autoritats espanyoles, va traslladar aquests enfrontaments a Nyon.
Davant les preguntes de La República Esportiva, la UEFA va reconèixer aleshores que el no reconeixement de Kosovo per part d’Espanya era únicament “una qüestió que han de resoldre les autoritats espanyoles”. En cap cas, l’ens continental vetarà un enfrontament entre equips o seleccions espanyoles i kosovars, amb la qual cosa, si l’Estat espanyol atura l’entrada d’esportistes del país balcànic, un possible emparellament Espanya-Kosovo s’hauria de jugar en territori neutral, com ja succeí la temporada passada en un Ucraïna-Kosovo, disputat a Polònia per la negativa del govern ucraïnès a reconèixer el passaport kosovar.
A dia d’avui, la UEFA només té prohibits els emparellaments entre equips i seleccions d’Armènia i de l’Azerbaijan, d’Espanya i Gibraltar, de Rússia i Ucraïna, de Kosovo i Serbia, i de Kosovo i Bòsnia-Herzegovina, tots ells considerant un conflicte greu entre països o regions. Però en cap cas la UEFA valora vetos únicament polítics.