L’esport i la política estan barrejats d’una forma clara des de l’Antiga Grècia. Així que la recurrent advertència que no s’ha de barrejar esport i política, tant de moda en l’actualitat, només pot ser fruit del desconeixement o la hipocresia. Hipocresia perquè moltes vegades aquells que la utilitzen com a excusa per no mullar-se després són els primers que s’aferren a una bandera quan arriben uns Jocs Olímpics, un Mundial o un Europeu. Però, més enllà d’aquests esdeveniments patriòtics per excel·lència, la política és present en l’esport de forma quotidiana i històrica.
Portar un braçalet de capità amb els colors de l’Arc de Sant Martí, com van fer Àlex Granell i Unai Bustinza (Leganés) la setmana passada, evidentment també és política. O pagar el lloguer a una dona que va ser desnonada al barri de Vallecas, com va fer la plantilla del Rayo Vallecano. Gràcies a molts esportistes atrevits la societat ha pogut fer passos endavant de forma més ràpida que ho hagués fet sense ells. No caldria ni esmentar els arxiconeguts quatre ors que va aconseguir als morros d’Adolf Hitler l’atleta negre Jesse Owens en els Jocs Olímpics de Berlín 1936. Amants del moviment perenne a través dels terrenys de secà: segur que no convé barrejar esport i política?
Les declaracions de Gerard Piqué al Santiago Bernabéu després del 0 a 1 de dissabte, precedides de les de dimecres passat, en les quals va explicar per què considera que els presos polítics catalans no han de ser condemnats, es van trobar amb la reacció prevista d’estupor, ràbia i incomprensió per part de la majoria de mitjans de comunicació espanyols. La contradeclaració més mediàtica va ser la de Javier Tebas, president de LaLiga i simpatitzant de VOX, qui va dir que “Piqué és un gran jugador però un mal jurista”. Més enllà de l’opinió personal i professional de l’advocat aragonès, aquesta frase deixa implícita una desacreditació del dret dels futbolistes a opinar sobre allò que els envolta i els interpel·la.
Fora de Catalunya més desaparcebuda va passar la dedicatòria d’Àlex Granell als presos polítics catalans després de vèncer amb el Girona al Santiago Bernabéu. O la postura independentista de la corredora de muntanya Núria Picas i de la jugadora d’hoquei patins Anna Casarramona. Gran part de la societat dona per fet que els esportistes són uns incultes -sobretot els més mediàtics, com els futbolistes-, que tenen un nul interès cap el món extern a la seva bombolla i que no llegeixen mai. Però, quan demostren que tenen suficient visió com per veure més enllà, la mateixa societat els sol criticar pel fet d’haver opinat. Sobretot si les seves afirmacions no concorden amb aquelles que espera la massa.
El juny del 2016 David Beckham va ser una de les personalitats britàniques que es van posicionar públicament en contra del Brexit. Ho va fer mitjançant Instagram, on aleshores tenia més de 24 milions de seguidors. Per bé o per malament, la seva opinió segur que va influenciar el vot de milers dels seus fans. Menys nítid va ser el cas del tennista escocès Andy Murray, qui el 2013 es va mostrar nacionalista i, després d’haver rebut moltes crítiques per aquelles declaracions, va decidir no posicionar-se quan es va apropar el referèndum per la independència d’Escòcia del 2014.
Fa uns dies La República Esportiva va entrevistar a Gerard Gumbau, gironí, futbolista del Leganés, i ex jugador del Barça i del Girona. En ser preguntat per què els esportistes sovint tenen temor a pronunciar-se políticament, va respondre el següent: “Des del moment que barreges un tema que potser no domines, sense tenir la certesa que allò que penses sigui així, t’estàs posant en un món en el qual pots sortir perjudicat i jutjat. No tothom estarà d’acord amb el què tu puguis pensar i pots generar un conflicte”. I preguntat per si mullar-se ha pogut perjudicar a Gerard Piqué, va afegir: “Ell està en una situació en la qual pot opinar més que altra gent. Té una vida feta, una estabilitat econòmica que no tothom pot tenir. Opini allò que opini no li repercutirà sobre la seva vida professional”.