Fins els 12 anys no va començar a jugar a bàsquet perquè el futbol el tenia absorbit i amb 26 és una peça important del Barça d’Svetislav Pesic. Pel mig, Pierre Oriola (Tàrrega, 1992) ha donat voltes pel bàsquet català i estatal. El seu debut a l’ACB va ser el 2010 amb el Bàsquet Manresa en un enfrontament davant el Joventut de Badalona. Només va jugar sis segons. A partir de divendres (Palau Blaugrana, 21.30 h), s’enfrontarà almenys dues vegades als verd-i-negres amb la seguretat que disposarà de més temps a la pista. La Lliga de bàsquet i la Copa d’Europa d’handbol són els dos últims recursos que li queden al club presidit per Josep Maria Bartomeu per maquillar una temporada que es prometia triomfal i ha acabat desinflant-se.

L’actualitat mana i ara els toca iniciar el play-off davant el Joventut de Badalona. Com s’afronta, sabent que la Penya ja els va posar en dificultats en el darrer derbi?

L’equip arriba bé, en un molt bon moment. És veritat que el darrer mes ha estat complicat, amb l’eliminació de l’Eurolliga, un fet que és difícil de poder deixar de banda i oblidar, però arriba un moment decisiu on ens hi juguem un títol. Hem de demostrar l’equip que hem estat durant la temporada. La Penya és un rival difícil. Històricament sempre hi ha hagut aquesta rivalitat i ara tenen ganes que no s’aturi la temporada màgica que han tingut, tenen ganes i il·lusió de guanyar-nos.

Com es pot frenar un jugador com Laprovíttola?

És una pregunta difícil, perquè a tots els entrenadors de la Lliga Endesa els ha passat pel cap. És molt complicat, és un jugador capaç d’anotar des de qualsevol posició, que té amenaça des del triple, que penetra i, a més, que genera pels demés. Hem de ser capaços d’aturar-lo entre els cinc jugadors que estem a pista i ajudar el que l’està marcant. Els que estiguin a la banqueta també hem de ser conscients que genera bàsquet per ell i pel seu equip.

En els darrers deu o dotze anys, els jugadors més desequilibrants de la Penya han acabat sortint pels problemes econòmics del club i per haver rebut bones ofertes. Amb l’entrada de Grífols, és un bon moment per retenir Laprovíttola i mantenir el nivell de l’equip?

Tot i aquesta rivalitat històrica que hi ha i que, com a jugador del Barça, també tinc amb la Penya, el fet que el Joventut estigui en un molt bon moment gràcies a l’entrada de Grífols fa que el bàsquet català sigui altra vegada al màxim nivell, on també hi és el Manresa, que està fent les coses molt bé. Però això és decisió del jugador, del projecte que li presentin i l’oferta que li puguin fer. Qualsevol jugador vol el millor per ell, estar al màxim nivell. I segurament la Penya jugui a Europa la temporada que ve.

Els tres equips de l’ACB estan a un gran nivell, però també els equips femenins com l’Uni Girona o el Cadí La Seu han signat una gran temporada. Sembla que és el moment del bàsquet català.

S’estan fent les coses molt bé. Hem anat seguint altres lligues, com l’EBA, amb el Pardinyes ascendint a LEB Plata. El moment del bàsquet català està essent molt bo, igual que en el formatiu, on sempre, tant el Barça, com la Penya, com els equips femenins arriben a les finals del campionat d’Espanya. S’ha donat una estabilitat que esperem que en els propers anys segueixi fent possible que d’altres equips sumin.

Parla de l’estabilitat. En el Barça, l’entrada de Pesic els ha donat aquesta estabilitat que abans no tenien?

Sí, hem trobat un rumb i un camí molt bo i estem veient la llum al final del túnel, perquè els darrers anys hem passat una travessa pel desert força dura. Esperem que en els propers temps es transmeti en guanyar títols i estar a dalt de tot a Europa.

Pesic transmet la imatge de ser un tècnic molt dur i molt estricte. És realment així dins el vestidor?

Té moments de tot, de ser molt dur, de no deixar-te’n passar ni una, d’exigir-te el màxim sabent el que cadascun de nosaltres pot donar, però després també té una part graciosa. Sap quan ha de deixar anar la tensió, en partits que potser no hagin anat bé o els nervis siguin grans. Fa alguna broma o s’inventa alguna cosa per rebaixar aquesta tensió.

És un bon gestor de grup?

Molt. A banda de ser un gran entrenador i de tenir una gran experiència sap en tot moment què toca fer i què necessiten els jugadors. Sap com fer reaccionar la plantilla. I això ha estat molt important, l’equip ho ha notat. Per exemple, ho vam notar en la final de la Copa del Rei, essent capaços de remuntar 16 o 17 punts al Reial Madrid en un ambient en contra. També ho ha fet en d’altres situacions i per això l’equip és aquí ara mateix.

En aquest sentit, després d’un cop tant dur com la derrota al Palau davant d’Efes, l’equip va saber reaccionar i el van guanyar 48 hores després.

Després del partit vam tenir una xerrada força llarga dins el vestidor, on tothom estava capcot. Però en comptes d’esbroncar-nos, com podia haver fet, va fer una xerrada motivadora perquè penséssim en els dos partits que quedaven. Ens va animar per poder-ho fer i 48 hores després vam ser capaços d’aixecar la moral i guanyar el partit. Després ja no vam poder guanyar el cinquè, però aquesta gestió la sap dur molt bé.

Com d’important és que en un vestidor d’elit es gestioni bé aquest apartat psicològic?

És molt important la gestió psicològica perquè dins un vestidor hi ha molts egos. I encara més en un vestidor com el del Barça, on hi ha jugadors amb sous molt alts, que venen de guanyar títols, que juguen amb les seves seleccions i que són molt respectats. Que hi hagi una figura que tracti tothom no pel nom sinó pel què s’espera d’ell és importantíssim. Pesic ho sap gestionar perfectament, és el cap i per sobre d’ell no hi ha ningú.

Més enllà de l’apartat esportiu, jugar tres partits per setmana, fer viatges llargs i passar-te la vida fora de casa ha de ser difícil de gestionar psicològicament. Com es compagina tot amb la vida privada?

És difícil perquè en molts moments no ets a casa. Has de saber canviar el xip per adaptar-te a jugar un dimarts a Moscou, tornar després del partit i arribar de matinada, aixecar-te el dia següent i entrenar preparant un partit que tens dijous. De vida privada, en aquestes setmanes amb tants partits, ben poca. Però bé, s’intenta compaginar com es pot. El temps que tenim lliure aprofitem per desconnectar, estar amb la família, amb les parelles o fills. Hem d’aprofitar aquests moments per desconnectar del bàsquet.

La gestió mental del dia a dia comporta esforços?

És complicat. A mesura que passa la temporada i tens més experiència ho vas gestionant millor, però quan vaig arribar la temporada passada hi havia moments de caos, perquè estem tot el dia viatjant i fora de casa. Jugues un partit dimarts i estàs mort físicament perquè ha estat un compromís d’alt nivell, però has d’estar preparat perquè dijous n’hi ha un altre igual o més exigent que el què has viscut. I seguim, perquè el cap de setmana tornes a tenir un altre partit súper exigent a la Lliga que no pots perdre. Mentalment tot afecta, però mica en mica guanyes experiència i aprens a gestionar els moments lliures per poder desconnectar.

A més, amb la obligació de guanyar. Juga en un equip on la pressió és altíssima.

Exacte. No juguem l’Eurolliga per jugar-la, sinó per guanyar-la. I a la Lliga qualsevol equip et pot doblegar. Vas a qualsevol pista i qualsevol equip et guanya.

Comparant-lo amb el futbol, aquell tercer quart davant l’Efes, en el qual de cop es van escapar exageradament en el partit, pot recordar als primers minuts de la segona part a Anfield, quan el Liverpool va fer els dos gols consecutiu. En moments així, què hi passa pel cap de l’esportista? Es perden els papers?

Es van ajuntar molts factors. El partit estava molt igualat, anàvem remuntant i hi havia triples d’una banda i una altra, també com a Anfield, on l’1-0 va durar força minuts. Vam estar una estona sense marcar i aleshores el Liverpool va fer dos gols. A nosaltres també ens va passar això. Quan el Liverpool fa el tercer i a nosaltres ens marxen de deu punts ens saturem mentalment. Aleshores entres en la roda negativa que fa que no puguis aixecar el partit.

El cos es col·lapsa, com la ment?

Sí, els moviments costen més de fer i l’anella es fa més petita. En el tercer quart vam ser incapaços d’anotar a cistella perquè havíem marxar del partit a nivell mental.

En els vestidors que ha estat es parla d’altres temes que no siguin l’esport? De política, per exemple, es conversa?

Molt poc, perquè evidentment hi ha molt jugador estranger, sobretot al Barça. En d’altres vestidors no recordo si parlàvem de política, però també és cert que no estàvem en el moment en el qual estem ara. Però bé, al vestidor del Barça no en parlem, sobretot perquè tenim una gran quantitat de jugadors estrangers. No és que no s’interessin, simplement no els afecta personalment perquè ells acaben la temporada i marxen. No presten atenció al què passa.

El Palau, però, és força reivindicatiu. No pregunten què passa o què canten els aficionats?

Recordo el partit davant l’Olympiacos, que va coincidir amb l’empresonament dels polítics i els Jordis, en el qual durant el primer quart els Dracs no animaven. Ningú animava i el Palau estava en silenci. Alguns jugadors es van quedar sorpresos i ens ho van preguntar. Arrel d’això es van anar interessant per la situació però, com que ara la tònica és que la gent faci cants reivindicatius, ja ho troben normal.

A vostè li interessa la política. Com ho sent tot això?

A mi m’interessa la política més enllà de decidir-me pel sí o pel no. Aquí no hi entraré, no em pertoca a mi. Però sí que vaig escriure un tuit pels drets humans el dia 1 d’octubre, perquè la violència no era el camí a seguir, més enllà de votar sí o no, perquè cadascú pot opinar i votar allò que vulgui. Però està clar que el camí no és la violència.

Segueix el judici?

Intento seguir les eleccions i tot el què passa. Estar informat és important. El judici crec que serà llarg i ja es veurà quina serà la decisió.

Quina impressió té?

És un tema delicat i intento no mullar-me gaire perquè si ho fas la gent creu que ets d’una manera o d’una altra. Si em pugués mullar parlaria més obertament, però prefereixo mantenir-me’n al marge. Sap greu per les famílies de les persones que estan empresonades, però així és aquesta llei.