L’Elx-Girona, partit d’anada, se l’haurien pogut estalviar. Solament pot esmentar-se una sola ocasió per als catalans, un xut de Samu Sáiz i, essent molt generosos, dues per a l’equip local.
Mentre que tradicionals competicions a doble partit, com la Champions, s’han reduït a un sol partit i forçat a posar tota la carn a la graella des del primer moment, aquest playoff a primera divisió s’ha mantingut l’anada i la tornada i realment no calia. A l’anterior eliminatòria, a l’Elx li va sortir bé la jugada d’empatar a zero a casa amb el Saragossa i autoforçar-se a marcar com a visitant i, des del primer moment, s’ha vist que volia repetir la jugada, la de la flauta que soni per casualitat fent un golet a fora.
El Girona, tot i veure el poc furor de l’equip local, ha jugat més a no perdre que a intentar marcar i els minuts han anat passant lenta i feixugament en una recta final de temporada allargadíssima que ja fa més de dotze mesos que dura. Els equips avui al camp estan a les últimes. Ja van començar a jugar l’agost de l’any passat i entre una cosa i l’altra, pandèmia i retard en el playoff, fa un any que estan en dansa.
Diumenge l’esforç final a Montilivi. No serà cap victòria per KO sinó per punts. Serà, possiblement, una repetició del partit d’aquest dijous sabent simplement que al rellotge li quedarà menys temps.