És fàcil associar l’esforç, la constància i el positivisme en conèixer la història de l’Oriol Riera (Vic, 1986). Després d’un debut precoç al primer equip del Barça, Riera sempre ha buscat nous horitzons per mantenir l’essència de la seva gran passió, el futbol, i per sobreposar-se a les dificultats que tot esportista experimenta durant la seva carrera. El futbolista vigatà ha tornat a Catalunya després de viure dues temporades a Austràlia, on la seva qualitat golejadora l’ha fet triomfar i deixar empremta al Western Sidney Wanderers. En una conversa amb La República Esportiva, Riera fa balanç de la seva etapa al futbol australià i repassa l’actualitat futbolística del país.

Què t’emportes d’aquesta experiència a Austràlia?

Tenia moltes ganes de conèixer un futbol nou i de fer un reset mental de l’exigència de la Primera Divisió espanyola. Realment m’enduc coses molt positives. He conegut una manera d’entrenar nova, de preparar físicament i tàcticament un partit, amics, l’idioma… Al final, pensa que a Espanya i a Europa només coneixem una manera i, a fora, n’hi ha moltes més. És enriquidor per treure rendiment de cara al futur.

Què et va fer prendre la decisió de començar aquesta aventura?

La meva família i jo teníem la necessitat d’iniciar un projecte nou que fos completament diferent. Que m’enriquís a nivell futbolístic, però també personal i familiar. L’exigència de la Primera Divisió espanyola és tant gran, que molts cops tens la necessitat de buscar reptes nous i de retrobar l’origen d’aquest esport. L’origen sa de la competició perquè, al final, el perds. Crec que aquesta va ser la finalitat més important. Fer un reset per tornar a Espanya amb la ment carregada un altre cop.

Una cultura i un idioma diferents i, tal com comentes, una altra manera de viure i d’entendre el futbol. L’adaptació al país va ser complicada?

No, sorprenentment no, va ser molt bona. Allà de gent australiana n’hi ha molt poca, ja que tothom té els pares i els avis que són de fora. Són molt oberts i t’ajuden molt a adaptar-te. També en les condicions en què vam anar-hi, tant a nivell econòmic com en la incidència del club, l’adaptació és més fàcil. Realment aquests dos anys han estat molt positius.

Aquí estem acostumats que el futbol és l’esport per excel·lència, el més mediàtic i el que mou més gent. A Austràlia passa el mateix?

Podríem parlar que és entre el tercer i el quart esport. Tenen la Rugby League i l’AFL de futbol australià, que és el que mou més masses entre Sidney i Melbourne, amb partits on hi ha unes 100.000 persones. També hi ha el criquet, que es juga durant un petit període de temps. I, després, vindria el futbol, que ara està creixent moltíssim. La lliga de franquícies, la A-League, va començar fa 13 anys i tot és molt nou. Els clubs estan construïnt ciutats esportives i els seus propis estadis. De fet, ara mateix, és l’esport amb més llicències de base, superant el rugby, el futbol australià i el criquet. El creixement és notori i, en deu anys, estarem parlant d’una lliga completament diferent.

De fet, el Wanderers és un club jove, es va fundar el 2012, però ja ha guanyat una Lliga de Campions de l’AFC i ha estat subcampió de l’A-League en tres ocasions.  

És l’únic equip australià que té la Champions d’Àsia. Ha guanyat el títol més important i, al final, la lliga domèstica depèn una mica del pressupost, dels jugadors que tens, de la limitació de jugadors estrangers, que només se’n poden agafar cinc… És un club que sempre ha estat guanyador. Quan vam arribar hi havia Tony Popovic d’entrenador amb un projecte per guanyar-ho pràcticament tot. Una setmana abans de començar la lliga, i després de tres mesos de pretemporada, ens va deixar per una oferta a Turquia. Llavors el projecte va canviar completament. L’entrenador que va venir proposava un futbol diferent i aquells pronòstics de ser campions pràcticament es van tombar. Però sí que aquests dos anys hem estat lluitant per aquell canvi generacional que va fer Popovic en el moment de la fundació del club.

Has batut un rècord històric al club, el de futbolista més golejador en una sola temporada. Com ha estat la teva evolució dins de l’equip? 

És una lliga estranya perquè és molt d’anada i tornada, del que en diem box to box, i anàrquica a nivell tàctic. Pels jugadors que han estat a Espanya, on hi ha un sistema més tàctic, tancat i amb molt moviment, costa adaptar-se. A Austràlia juguem a l’estiu i físicament també és molt exigent. Però l’adaptació ha estat bona, amb 19 gols a la primera temporada i 13 a la segona. He trencat el rècord d’un jugador que l’any passat també estava a l’equip, Brenton Santalab, i que ja s’ha retirat. Estic molt content i orgullós. L’únic hàndicap és no haver aconseguit més coses a nivell col·lectiu.

Durant la teva carrera, a més del futbol espanyol i australià, també has competit en el futbol anglès. Quines diferències hi ha entre la metodologia futbolística dels tres països?

Crec que el futbol espanyol és completament tàctic. Aquell jugador que tàcticament no es sàpiga situar al camp ni pugui realitzar una tàctica ofensiva, defensiva i de transicions, no pot jugar a Espanya. És molt exigent i, a vegades, per la lliga són més vàlids jugadors tècnicament pitjors però molt millors tàcticament. Anglaterra i Austràlia, a banda de la grandesa de la Premier League vers la A-League, són més semblants. És un futbol molt més físic, amb intensitats molt altes, amb menys tàctica i amb més situacions de duel. La tàctica és menys important perquè són transicions ràpides que busquen una defensa molt posicional i buscar el gol ràpid. 

En què t’ha fet créixer com a futbolista l’experiència fora de casa?

Crec que, com a futbolista, el futbol espanyol et pot ensenyar molt més. Però intentaré ser entrenador i és enriquidor veure una altra visió del futbol, que no és millor ni pitjor, és diferent. Es poden veure diferències i coses que es poden portar cap aquí, com temes de preescalfaments, escalfaments, concentracions, la importància del menjar, de la hidratació… Són coses que aquí la gent deixa una mica de costat o que es donen per sapigudes i allà són molt importants.

Els teus inicis es troben al Barça, on vas compartir trajectòria amb Leo Messi fins el dia del vostre debut al primer equip. En aquella època, t’imaginaves que l’argentí arribaria tant amunt?

Sempre responc el mateix a aquesta pregunta. Si algú hagués dit que Messi guanyaria cinc Pilotes d’Or, que seria el màxim golejador durant molts anys, que guanyaria tants títols amb el Barça… Crec que hauria estat un somiador o hagués anat errat.  És cert que tothom deia, i jo també, que jugaria molts anys al primer equip i que seria important. Però arribar-te a imaginar tot el que ha aconseguit, que per mi és el millor de la història, i que molts cops no l’estem valorant, no ho hagués pensat mai. No hi ha ningú que el superi. Ha passat a Maradona, a Pelé i a tots. Està un esglaó per sobre en un futbol molt exigent a nivell físic i tècnic, cosa que anteriorment hi havia èpoques més físiques i d’altres més tècniques, però no una barreja tant important de les dues. Crec que ara no li donem la importància que té.

Segueixes tots els passos per debutar al Barça i, després d’aconseguir-ho, finalment no és el club on acabes evolucionant. Com es gestiona una situació així? Estaves preparat per afrontar-la?

En aquell moment vaig ser el segon més jove en debutar amb 17 anys i 4 mesos. Jo no estava preparat per viure tota aquella experiència. Crec que em va superar a nivell mental, veia els jugadors com si fóssin déus. Per treure el rendiment i aprofitar l’oportunitat, cal una maduresa mental molt més gran de la que jo tenia amb 17 anys. Molts cops no només és una qüestió de maduresa personal, sinó també futbolística. Aquella època vam debutar uns quants i després va costar molt. Però el Barça ha canviat una mica la manera de pensar i ara debuten als 21 o 22 anys, amb més fermesa i més possibilitats de quedar-se. Qui sap, si hagués debutat més tard, potser hagués tingut la capacitat d’absorbir tot el que comporta ser jugador del Barça. A nivell mediàtic, tot el que envolta el futbol, és brutal. Et canvia completament la vida. Jo vaig viatjar a San Siro, al camp del Racing, al del Celta i també amb l’equip a la Champions. Això, per un nen de 17 anys, és molt fort.

I, al final, la meva carrera va continuar en altres clubs. Vaig haver de baixar de categoria, fins a la Segona B, per tornar a gaudir del futbol. Aquell període posterior al debut va ser molt complicat i semblava que el futbol ja no era tant important. Tenia desil·lusió després de lesionar-me, d’estar al filial, de no jugar, de tenir problemes amb l’entrenador per no veure les coses de la mateixa manera… Creus que necessites un canvi i el que et fa superar-ho és l’amor al futbol. No hi ha més. A qui li apassiona l’esport, malgrat els moments dolents, surt dels problemes. Ho superes només amb l’ambició de fer realitat el teu somni. Molta gent s’ha quedat pel camí per no absorbir els moments dolents i transformar-los en positivisme. Jo vaig decidir baixar dues categories i començar un altre cop.

“Si hagués debutat més tard, potser hagués tingut la capacitat d’absorbir tot el que comporta ser jugador del Barça”

El teu cas recorda a un de més recent, al de Bojan Krkic… 

Sí, és un cas semblant al meu. Jo vaig marxar ràpid i ell es va quedar més temps. Però és un problema no desenvolupar-te com a futbolista al nivell que podries. Des de llavors, el Barça ha canviat la manera de gestionar els nous talents i és un encert complet.

En aquest sentit, quin paper juga la psicologia en el futbol d’elit? 

M’agrada més parlar de mentalitat. Et diria que la ment és el 70% d’un jugador. Un mateix futbolista en un període d’ambició pot estar al 110% però, un cop aconseguit l’objectiu, pots veure com es relaxa i el seu rendiment baixa al 50%. Tot és un tema mental. És cert que no es parla gaire del psicòleg, ja que costa introduïr-lo al món del futbol, però és important tenir-lo en cas de necessitat. Crec que cada cop està més inculcat en el món del futbol, però és un tema molt tabú.

Aquesta temporada el Barça ha aconseguit la Lliga, però ha deixat escapar la Lliga de Campions i la Copa del Rei estrepitosament. Creus que està patint una pèrdua d’identitat? 

No, sincerament no. Una cosa és l’opinió de la gent a qui li agrada el futbol i que és aficionat del Barça. Tothom té les seves opinions i en aquest país tothom en sap, de futbol i de política. Però crec que la feina de Valverde és molt bona. Gestionar un vestidor com ho ha fet, amb el recolzament dels jugadors, és d’admirar, ja que no tots els entrenadors que han passat pel Barça ho han aconseguit. I, amb el futbol que feien, sincerament pensava que tant l’any passat com aquest guanyarien la Champions. El futbol porta aquestes coses i les patacades de Liverpool i de Roma són situacions que a vegades passen. És clar que hi ha culpa de totes les parts, no només dels jugadors i de l’staff, també del club. Però forma part del futbol i no crec que hagin perdut la identitat.

La identitat no és un sistema de joc. No és passar de 4-3-3 a 3-4-3 quan es jugava amb Cruyff o a 4-4-2. El Barça ha perdut dos jugadors molt importants, Xavi i Iniesta, que portaven el rellotge del partit. I, quan tu perds dos jugadors que no tornaràs a tenir mai més, has de canviar, perquè saps que no tindràs un 80% de possessió, en tindràs menys. El millor és buscar jugadors d’un perfil diferent, que tinguin més treball defensiu que el que tenien Xavi i Iniesta. És qüestió d’equilibris. Ara mateix, si haguéssin arribat a la final de la Champions o l’haguéssin guanyat, parlaríem d’un èxit i no d’un canvi de sistema.

Que la gent espera jugar com en l’època de Cruyff i Guardiola? Crec que tot té el seu moment i les seves generacions. Tornarà a venir un moment d’èxit? Sí, però en el futbol són comptats. El Madrid passa a la història pels resultats, però no pel futbol. En canvi, el Barça passa a la història pel futbol. El Madrid d’Arrigo Sacchi va passar a la història per canviar el futbol, com l’Ajax de Cruyff, el Milan de Sacchi i Guardiola. És difícil trobar aquella persona que torni a canviar el futbol. Això passa cada molts anys i l’important és adaptar-te i fer els canvis necessaris per seguir guanyant. Quan els resultats són negatius hi ha canvis, però hem de saber que el valor que té el Barça mundialment és brutal i que té uns jugadors que són els millors del mercat. Aquest valor s’ha de protegir.

“La gent espera jugar com en l’època de Cruyff i Guardiola? Tot té el seu moment i les seves generacions”

En canvi, qui sí que ha arribat a la final de la Champions, i per primera vegada, és l’equip femení blaugrana. Què creus que suposarà per la visibilitat i el desenvolupament del futbol? 

Crec que és un pas més pel Barça com a club, però a nivell global pot generar una pujada a la lliga, amb més ingressos de televisions, un canvi dels clubs a nivell de pensament per introduir mes finançament… Pot fer que els clubs inverteixin molt més per aconseguir una lliga més gran i anar-la igualant amb la masculina. És molt complicat perquè una part depèn dels ingressos que tenen els clubs en funció de tot això i tot el que gestiona el futbol masculí és molt gran. I, si ho generés el femení, molts clubs hi apostarien fort. Al final, les inversions de les televisions i els patrocinis són inferiors en quantitat  i qualitat, i això és el que s’ha de millorar per part de la federació i dels clubs. Són les dues entitats més importants que poden realitzar un gran canvi.

El Wanderers també té un equip femení que competeix a la màxima categoria. Quina és l’aposta del club i del país?

Quan vaig arribar allà és una de les coses que em va agradar més. És una lliga molt curta, de cinc mesos amb pretemporada inclosa, on vénen moltes jugadores americanes, ja que és la seva època de vacances de la NWSL. És brutal l’aposta pel futbol i com la televisió equipara el número de partits que retransmet amb els de l’A-League. Hi ha equips que aposten més a nivell econòmic que d’altres, però és una lliga molt professional. Viatgen arreu d’Austràlia amb avió, fan nit… I cada cop és més gran i vénen millors jugadores. Al Perth hi ha la Samantha Kerr, jugadora de les Matildas i una gran golejadora, tant d’Amèrica com d’Austràlia. L’aposta per la lliga i per intentar equiparar el masculí i el femení és molt clara.

I, a nivell social, el recolzament a les competicions femenines és més habitual?

Sí i crec que és per la cultura de gaudir de l’esport en família. Es posen els partits al mateix estadi, just abans de l’equip masculí, i hi van moltes famílies i seguidors. A vegades només es paga una entrada pels dos partits. D’aquesta manera, els clubs intenten generar expectació i que el camp es vegi ple. És una estructura una mica diferent.

“Crec fermament que, per arribar a la igualtat i a un canvi social, cal educació”

Tu mateix vols potenciar el futbol entre les nenes a l’Oriol Riera Experience, que començarà a finals de juny.

Personalment, a través del Wanderers hem iniciat campanyes d’igualtat en el futbol i en la societat. És una cosa que defenso des de fa molts anys i que és necessària en la societat moderna on estem. Qui pensi al revés, crec que està en un punt que ha de canviar sí o sí perquè no hi ha tornada. Hem d’avançar buscant la igualtat i, en l’Experience, l’objectiu és arribar a un 50 i 50. Treballem per aconseguir-ho i en els propers anys continuarem invertint-hi temps. El futbol està en augment i cada cop hi ha més llicències, però moltes vegades la concepció de les nenes que juguen, i fins i tot dels pares, encara està arrelada en una soceitat masclista. Molts cops és inconscient. Crec que tenim comportaments masclistes inconscients, i jo també, que no ens n’adonem fins que ens diuen ep, això no és així. Forma part de la societat i això és el que hem de canviar, tant en l’Experience, com en el futbol i en la societat en general.

És cert que cada vegada hi ha més nenes que s’animen a jugar a futbol però, sobretot en equips locals i categories inferiors, és habitual tenir problemes per fer evolucionar un equip. Què creus que caldria fer, a nivell de clubs i d’institucions, per revertir aquesta situació?

Crec fermament que, per arribar a la igualtat i a un canvi social, cal educació. Començant per les escoles, per educar els pares, els avis i a totes aquelles persones que molts cops, inconscientment, tenen actituds que no són igualitàries. I ja no només en temes de gènere, també d’ètnia. L’educació és la part més important i crec que els clubs haurien de fer sessions amb els pares sobre aquest aspecte, tant en futbol masculí de base com en la secció femenina. També cal intentar generar publicitat i promocions. És una inversió sense retorn però molt necessària. El canvi social s’aconsegueix a través de crear consciència, d’ensenyar el per què de les coses. Les dones també necessiten una cadira a la taula i s’ha d’explicar el per què. El benefici seria molt gran per tots.

Has passat per molts equips, com el Barça, la Cultural Leonesa, l’Alcorcón, l’Osasuna, el Wigan, el Deportivo… Quin podríem dir que ha estat el club que ha marcat la teva vida?

Et diria que en tinc un per cada divisió, ja que he jugat des de Tercera fins a Primera. A Tercera no en tinc cap, ja que va ser amb el Barça C. Però, a Segona B, és la Cultural Leonesa. Jo venia del Barça i de fer dos esglaons enrere, i vaig haver de canviar completament el futbol i la meva manera d’entendre’l dins del camp, de moure’m, de rebre pilotes… Sempre explico una anècdota. Quan vaig arribar allà no sabia rematar de cap i ara és una de les meves especialitats. Jugant al grup basc havies d’aprendre, sinó no jugaves. Era un futbol de molta lluita, de baixar moltes pilotes i vaig aprendre les bases del futbolista que sóc ara. Com a davanter centre també vaig haver de canviar a nivell físic i vaig aprendre a buscar-me les garrofes jo sol.

A Segona Divisió és l’Alcorcón. Amb Bordalás d’entrenador vaig aprender a gaudir dels minuts que tenia i a donar-ho tot al màxim per aprofitar-los. Ell em va donar els moviments letals del gol. Fins llavors sempre havia marcat molts gols, però mai havia estat el màxim golejador d’una lliga. Aquests moviments a tres quarts de camp, i que generen problemes a les defenses, van fer que marqués 18 gols a Segona Divisió.

I, a Primera, tant al Deportivo com a l’Osasuna he estat molt bé. Però l’Osasuna em va generar una cosa especial que va ser recíproca, ja no només futbolísticament sinó també com a entitat i com a manera d’entendre el futbol i la vida. Les dues parts vam encaixar molt bé i fins ara la relació és molt bona. La connexió hi serà sempre. Llavors em van donar l’oportunitat de fer la millor temporada i en guardo un record molt gran.

I, ja de cara a un futur immediat, quin és el següent pas?

Hem decidit tornar a la lliga espanyola i ara és qüestió de buscar un projecte que s’adapti a mi a nivell personal i familiar. Un projecte que tingui l’ambició de pujar a Primera Divisió, ja que crec que allà amb 33 anys és complicat trobar-lo, però no tanco la porta. Un projecte que pugui liderar-lo i on tenir de nou la sensació de competició, intensitat i pressió que a Austràlia no es té tant.