Quan va acabar el partit a Liverpool no m’havia sentit mai tan enganyat amb el joc de l’equip des d’aquella final malaguanyada a Atenes, el 1994, que va posar contra les cordes el Dream Team de Johan Cruyff. Essent un nen, vaig plorar de valent, talment com aquest passat 7 de maig em queien les llàgrimes per dins mentre veia com l’equip s’esberlava, perdia el punt d’honor, renunciava al joc i psicològicament queia quan no hi va haver manera de fer un gol després que els anglesos s’avancessin a la primera part.
En moments com aquests m’agrada passar el dol en solitud, amb els meus; intento no llegir la premsa o escoltar la ràdio per poder treure conclusions, per mi sol, del què ha passat durant el partit. L’endemà, però, no vaig poder-ho evitar: sortosament, a vegades les reflexions pausades, que abunden poc, també s’apoderen dels micròfons i ajuden a contextualitzar les situacions de més tensió. L’exconseller Joan Manuel Tresserras, culer com cap altre, era clarivident als micròfons de Catalunya Ràdio: “Només a través de les derrotes es pot aprendre a assaborir les victòries”. De ben cert, l’èpica només es construeix a partir del patiment, i d’això en saben els veterans a les graderies del Camp Nou. Els millenials, i sobretot la generació Z, ha nascut coneixent només un Barça guanyador (el de les copes d’Europa del 2006, 2009, 2011 i 2015). Costa recordar l’excepcionalitat que va resultar, per l’imaginari de l’aficionat més granadet, guanyar a Wembley el 1992. Un altre veterà de l’ofici, i bregat en la gestió d’ens esportius, el professor de finances Joan Massons, reblava al clau a les aules de la Universitat: “L’esport és una gestió permanent de l’excepcionalitat”. De ben cert, si bé el CEO del City, Ferran Soriano, té raó quan escriu que “la pilota no entra per atzar”, tampoc li falta raó a Massons quan atribueix a la correcte alineació dels astres (intuïció, planificació i èxit) l’esdevenir d’una entitat.
Perquè, què serà de la pròxima pretemporada del Barça o el Madrid? Buf! Quants debats s’obriran, malgrat que tots dos clubs ocupen les dues primeres posicions de la Football Money League, publicada per Deloitte? El Real Madrid ingressa 750,9 milions d’euros anuals i el FC Barcelona, 690,4. L’ideal dels 1.000 milions d’ingressos anuals queda ben a prop. Mentrestant, els dos finalistes de la Champions d’enguany, el Liverpool i el Tottenham, estan a la setena i desena posició respectivament de la llista de clubs més rics d’Europa. Però el cruyffisme de l’Ajax va destronar els blancs, mentre que la fam d’Anfield va fer aparèixer els fantasmes de Roma als homes de Valverde. L’esport és psicologia, i no n’hi ha prou amb un lideratge individual de Messi per fer creure que l’equip pot regnar al continent si l’orquestra no acompanya, si des de la banqueta no hi ha la sang suficient per fer esvair els dubtes en els moments més transcendentals. Recorden Gladiator sonar al vestidor de Roma?, allò és lideratge.
La gestió d’aquesta excepcionalitat, que ningú preveia després d’un 3-0 al Camp Nou, posarà definitivament sobre la taula el debat de l’estil. El famós “ADN Barça” que, fora de l’àmbit blaugrana, tothom critica. “No existeix!”, diuen. Potser, el símil biològic no és pertinent, però sí que l’aficionat s’ha adonat que des que va marxar Guardiola, l’entitat ha quedat orfe d’estil. No tant perquè els entrenadors evolucionin allò que normativament s’entén per futbol posicional –que el City o l’Ajax han portat, aquest any, fins a les últimes conseqüències–, sinó perquè en els moments més importants s’ha, literalment, renegat de l’estil: el Barça ha deixat de defensar amb la pilota als peus. L’arribada de De Jong potser retornarà la il·lusió a la culerada, però el seu aterratge al club no tindrà sentit si l’equip i la junta directiva no reflexionen sobre allò que els va fer culminar la revolució més important que ha patit el futbol contemporani: construïm des del darrera, siguem creatius al mig del camp, i fem dels davanters homes polivalents que, a part de marcar gols, tapin la primera línia de passada del rival.
Certament, vaig plorar quan el model de Cruyff va fer aigües a Grècia; potser, llavors ens volíem carregar tots l’astre holandès per haver fet del vestidor el seu coto de caça privat. Però, malgrat les excentricitats del míster –el què el va fer fracassar al final– ningú li pot retreure haver posat la primera pedra d’un estil futbolístic que, en el Barça, ha estat a l’origen de l’etapa més gloriosa de l’entitat. Orfe de model, Messi és un solista; orfe de model, l’equip navegava en la mediocritat quan el Liverpool va decidir no renunciar al seu, malgrat haver encaixat tres gols a l’anada de l’eliminatòria.
Nota a peu de pàgina. Si el Barça ha pogut guanyar la Lliga amb tanta facilitat, i tapant el debat fonamental del seu estil futbolístic, com és que a la Champions fa anys que navega entre dubtes i ensurts? En el fons, entenen perquè hi ha qui, pensant en el negoci, veu la Superlliga a l’horitzó? Incertesa. Aquesta és la clau de la indústria.