Josep Lluís Núñez va estar tan pendent d’engrandir el palmarès del club blaugrana com de fer-ne créixer el seu patrimoni. No en va, la seva professió era la de constructor. Així, va ser l’impulsor de la primera renovació del Camp Nou, de cara al Mundial d’Espanya del 1982. El colisseu blaugrana es va ampliar amb 22.150 places noves a la tercera graderia, arribant a les 115.000 localitats.
Poc més tard, el president es posaria a treballar per fer la segona remodelació. En una notíca apareguda a El País el 29 de desembre de 1982 i escrita per José María Sirvent s’explicava el següent: “Josep Lluís Núñez, presidente del Barga, se entrevistó ayer en el Ayuntamiento de Barcelona con el alcalde, Pasqual Maragall, con la intención de tratar el tema de la nueva ampliación del Camp Nou, proyectada por el club blaugrana. Sin embargo, el presidente barcelonista no abrió en ningún momento de la entrevista las carpetas que contenían la información sobre la ampliación. La presentación del proyecto se llevará a cabo, a instancias del alcalde, por el conducto normal y reglamentario. El proyecto consiste en ampliar la tribuna en 15.000 localidades de asiento y reducir las de general, por lo que el Camp Nou aumentaría su capacidad en solo 3.000 plazas, que se financiarían. El coste total sería de unos 1.250 millones de pesetas y su duración de veinte meses”.
Aquesta obra va comportar que Núñez es posés les institucions polítiques en contra. Ell volia marcar els temps sense deixar-se aconsellar ni tenir cap intenció de retocar el seu pla per arribar a un acord amb els altres subjectes involucrats en el projecte. El constructor se sentia còmode en la unilateralitat i les opinions divergents l’inquietaven massa. Així, va decidir que el millor moment per tirar endavant aquesta segona remodelació de l’estadi era quan tenia la primera lliga, la de l’Urruti t’estimo, a tocar. La seva intenció era aprovar l’ampliació en assemblea i, a continuació, dimitir per presentar-se a les eleccions que convocaria per després que el Barça aixequés el títol estatal.
Les previsions van rebre un fort cop quan l‘Ajuntament de Barcelona es va negar a actuar amb la mateix pressa que Núñez. A l’ens municipal, el projecte li semblava d’allò més bé, però primer volia analitzar els plànols per no caure en errors. De totes maneres, el president blaugrana va decidir tirar endavant sense l’aprovació de l’Ajuntament i va posar la primera pedra de l’obra el 30 de març de 1985. Com és normal, a l’acte no hi va assistir cap representant municipal i les dues entitats no van reprendre les negociacions fins gairebé 365 dies després. Molt depauperada respecte la proposta inicial, la segona remodelació del Camp Nou s’aprovaria el maig del 1994, amb només un increment de 7.000 seients -la primera intenció era del doble- i el soterrament del terreny de joc.
Allò que s’inauguraria durant el mandat de Núñez seria el Miniestadi, el 1982, i el Museu del Club -que actualment porta el seu nom-, el 1984. El primer sorgia de la necessitat de disposar d’un estadi en condicions on el futbol base pogués disputar els partits sense danyar la gespa del Camp Nou i, el segon, de l’acumulació de trofeus conquerits en les diferents disciplines esportives, els quals empenyien per ser exposats amb el propòsit de ser l’enveja dels altres clubs. A més, la intenció era que en poc temps vingués un altre bon grapat de trofeus. Com així va ser.
Un altra obra important que l’empresari de la construcció va portar a terme durant la seva presidència va ser la remodelació de La Masia de Can Planes, datada del 1702, per convertir-la el 1979 en residència pels joves del planter. Gràcies a això, jugadors com Pep Guardiola o Andrés Iniesta van tenir un lloc on sentir-se còmodes mentre vivien allunyats de la seva família durant les seves primeres passes a Can Barça. El planter blaugrana fa dècades que internacionalment se’l coneix com La Masia per culpa d’aquest edifici.
Nuñez també va remodelar el Palau Blaugrana, el qual va ampliar fins a les 8.500 localitats, i va comprar els terrenys de Sant Joan Despí, on ara hi ha la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i els de Can Rigalt, que en els darrers anys han tornat a significar un maldecap per a la junta directiva blaugrana.