Després dels desastres del Barça a Butarque i del Madrid al Pizjuán, les alarmes del final de cicle van tornar a sobrevolar els cels encapotats de les capitals més poderoses de la Lliga. Certament, el futbol és tan mundà que ens regala muntanyes de tòpics per analitzar l’estat de forma dels equips. En una tertúlia a Ràdio Marca, l’amic Sergi Mas va fer una reflexió que, possiblement, ens haurem de qüestionar més d’hora que tard: el Barça, sense Xavi i Iniesta, deixarà veure el Messi més humà? Per tant, la lliga deixarà de ser cosa de dos? Certament, l’equip brilla menys al mig del camp que quan el consol argentí tenia els seus dos lictors favorits, però és un aspecte conjuntural que ens explica perquè avui el Barça té menys màgia; fins que Messi no afini la punteria, no canvi la melancolia del tango per l’alegria de la samba de Coutinho o, per què no, arribi un nou crac al vestidor que el jubili. I la història tornarà a començar.
No obstant, hi ha alguns aspectes estructurals que ens poden ajudar a entendre perquè la Lliga pot començar a millorar el seu balanç competitiu, des del 2016. Aspectes que van més enllà de la vida futbolística de Leo Messi o la marxa de Cristiano Ronaldo a Tori, malgrat que avui encara és massa aviat per saber-ho després d’anys de l’equip blaugrana regnant al campionat domèstic i els blancs brillant a la Champions League. Ara bé, cal tenir present que en el futur els equips tindran noves oportunitats per millorar les seves comptes de resultats, fet que si s’acompanya d’una bona gestió als despatxos, pot engrandir substancialment la seva capacitat competitiva.
Veiem l’exemple més clar i conegut: l’equip que menys ingressa per drets de televisió de la Lliga Santander, l’Eibar, ha passat de 13,8 milions d’euros a 41,7 entre la temporada 2014-15 i la 2016-17, coincidint amb el canvi de model de repartiment, d’individual a col·lectiu (el 50% es reparteix a parts iguals, i la resta de forma variable segons resultats obtinguts en les darreres cinc temporades i la seva implantació social, abonaments i audiències). Lluny queda del que menys ingressa de la Premier League, uns 90 milions, però certament hi ha hagut una millora significativa tan sols en dues temporades. El Barça, el que en cobra més, en dos anys va reduir els seus ingressos per televisió 13,8 milions, coincidint amb el canvi de model. Poc, però la xifra ajuda a il·lustrar una gradual –tot i que encara millorable– reducció de les desigualtats econòmiques.
Un altre aspecte que pot ajudar a reduir les desigualtats entre clubs és la creixent capacitat de les organitzacions de transformar els “clubs de futbol en empreses de futbol”. La desnaturalització dels clubs afecta a grans i petits, com bé assenyalava l’ex-CEO de l’Espanyol, Ramon Robert, a la investigació que amb el company Toni Sellas hem publicat a la revista Communication & Sport, una de les referències acadèmiques del sector, sobre les transformacions que ha patit l’estructura organitzativa de l’entitat blanc-i-blava amb l’arribada de Chen Yansheng. En els darrers temps, hem comprovat com la Lliga es vestia de gala per inaugurar nous estadis (San Mamés, el Wanda Metropolitano), que a imatge i semblança de Cornellà han aconseguit articular-se a través de plantejaments business approach. Per exemple, a nivell europeu, només cal que viatgin a Gent i s’adonin de les potencialitats que va suposar (pel club, la ciutat i el país) la inauguració el 2013 del Ghelamco Arena. La capacitat que tinguin els clubs de fer dels estadis espais on monetaritzar l’experiència de l’usuari els permetrà un increment d’ingressos que només depèn d’ells, i això és una avantatge pels més astuts. De ben cert que cada dia sentirem més clams parlant d’americanització de l’esport (i no els falta raó), però garantir la competitivitat dels equips fa absolutament necessari explorar models gerencials per dirigir les entitats.
En molts clubs, i sobretot aquells que cauen en mans de grans conglomerats internacionals (xinesos, àrabs…), les decisions s’acaben prenent en consells d’administració, amb xifres sobre la taula i estudis de mercat que guien el futur. La revolució dels mànagers també ha arribat al futbol professional, i s’hi vol quedar ens agradi més o menys.