No caiguem en la trampa d’en Víctor Font que podria ser un altre Sandro Rosell, utilitzant els independentistes per guanyar les eleccions per acabar després en un buidatge nacional, com va passar l’1-O. Font s’ha convertit en la candidatura oficialista, la de quedar bé amb tothom, amb tots els poders fàctics. Per entendre’ns, ha fet com el diari Ara: la veu de l’independentisme, que va decidir no publicar els anuncis del referèndum de l’1-O i que va en camí de convertir-se en la versió catalana de La Vanguardia.
Enfront d’en Víctor Font hi trobem en Joan Laporta, que ha tornat amb tota la força i amb un equip desacomplexat, com ell sempre ha estat, obertament independentista, i qui no li agradi que no el voti. Posa una macro-pancarta a Madrid, a tocar del Bernabeu, com inici de campanya i deixa en ridícul al candidat oficial que no sap ni com reaccionar.
Laporta ha tornat i és l’única candidatura amb possibilitats de recuperar una entitat que ha quedat destrossada per la pandèmia, però, i sobretot, per la mala gestió d’una junta a qui la situació els ha vingut gran, molt gran. Laporta torna a despertar il·lusió entre els socis i admiració entre la resta de clubs.
No ho va dir Messi a l’entrevista amb Jordi Évole, però se’l va entendre entre línies: només Joan Laporta és capaç d’aconseguir que el crac argentí continuí vinculat al Barça. Només en Laporta és capaç de fer-ho, sense cap dubte.
Només la candidatura de Laporta emociona. La resta de candidatures o són barroers intents, que ni tan sols aconseguiran passar el tall de les signatures, o seran candidatures a l’estil Sandro Rosell. En Víctor Font va perdre l’oportunitat de recuperar el club, s’ha preparat molts anys, però davant la crisi no ha presentat propostes creïbles.
Per aquest motiu, com a soci del FC Barcelona, signo per la candidatura d’en Joan Laporta, el futur nou president del Barça.