Les samarretes modernes del Barça gairebé mai generen consens. Cada temporada, a les portes de l’estiu, la nova roba que presenta el club i que lluiran els jugadors i jugadores durant el següent curs entra en l’espiral de la polèmica. Habitualment, però, la discussió es genera per un tema de gustos. Franges massa amples o massa estretes, mànigues d’un sol color o de diverses tonalitats, colls rodons, en punta o camisers i dissenys estrafolaris amb ratlles de diverses mides. El Barça ha lluït infinitat de samarretes i la gran majoria han generat discussió estètica. Ara bé, aquesta temporada, com ja succeí en la 2015-16 amb les franges horitzontals, el club ha decidit innovar i acceptar un disseny mai adoptat: una samarreta arlequinada.
Bona part del barcelonisme s’ha posat les mans al cap. I no ho ha fet per considerar-la bonica o lletja, sinó per haver acabat amb la tradició d’una samarreta sempre a franges, encara que en ocasions n’hagin estat únicament dues amb la divisió en meitat blava, meitat grana. Diversos historiadors consultats per La República Esportiva coincideixen en afirmar que el Barça ha trencat amb 120 anys d’història amb la reproducció de la nova roba de joc. “Trenca amb la història del tot, perquè és una de les dues icones que quedaven, juntament amb l’escut”, expressa disgustat Josep Bobé, autor de l’obra Quan no érem ni onze, una investigació del primer any de vida del Futbol Club Barcelona. “La història diu que són franges perpendiculars sobre el terra, no falla”, manifesta l’escriptor.
Certament, els primers documents coneguts en relació el disseny de la samarreta no generen espai per als dubtes. En una reunió de junta directiva del 13 de desembre del 1899, recollida i publicada dos i quatre dies després per La Vanguardia i per la revista Los Deportes, el club va decidir de manera oficial que la seva roba seria “a rayas perpendiculares y el escudo de Barcelona en el pecho”. Literalment, franges perpendiculars. “Els símbols d’identitat estan ben clars, i són les franges”, comenta Frederic Porta, autor de diversos llibres d’història culer i col·laborador d’aquest diari. “No es pot trivialitzar amb els símbols d’una manera tan comercial, perquè allunya el seguidor de l’autèntica essència”, argumenta.
Tant Bobé com Porta s’emmirallen amb l’exemple d’altres clubs històrics, com la Juventus de Torí o l’Inter de Milà, sempre fidels a les seves franges verticals. Fins i tot, sortint de l’espectre del futbol, “els Yankees de Nova York vesteixen amb el Pinestripe, una línia blava molt fineta sobre un fons de color os. Distingeix el club des de Babe Ruth i a ningú se li ha acudit canviar-ho mai”, expressa el periodista, que coincideix amb la lectura de Bobé: “És un desastre. El disseny no consisteix en canviar els icones o les representacions. Evolucionar-les està bé, però no podem canviar-les. Si la samarreta de Croàcia la dissenyessin a ratlles, no seria Croàcia”.
L’Eixample, una obra sense quadrats
El Barça ha justificat la creació de la nova samarreta esgrimint un homenatge a l’Eixample de Barcelona, dissenyat per l’arquitecte Ildefons Cerdà durant el Segle XIX. “Vol ser un tribut a aquests talents que impulsen el progrés i la creativitat, i que uneixen Barcelona i el Barça com ‘més que un club’ amb la forma de l’Eixample com a punt de partida”, escriu el club en el seu comunicat oficial. Però les illes de l’Eixample no són quadrades. Així ho explica profusament indignat l’historiador Abraham Giraldés, autor de l’obra 1001 històries de la Barcelona del Segle XIX i especialista en el coneixement de la vida i obra del centellenc Ildefons Cerdà: “És una mentida com una casa. Algú haurà tingut la idea de Cerdà per quedar bé, però hem de partir de la base que les illes no són quadrades, són octagonals”.
Giraldés, que ha estudiat a fons l’urbanisme de Cerdà, vol deixar clar que la nova samarreta del Barça “no inspira res. Si fos l’Eixample es veurien les illes, però també els carrers i la trama urbana”, de la qual en destaca l’aparició de grans avingudes que la travessen en diversos trams. “Cerdà va obrir grans vies per millorar-ne la circulació interior” i aquestes no s’insinuen en el disseny de l’uniforme, que és totalment arlequinat i perfectament simètric. L’arquitecte va evitar les cantonades rectes per permetre la circulació dels corrents d’aire i perquè “pensava que la gent, en un futur, aniria en locomotores”, però el Barça, si la seva intenció era reproduir l’Eixample, “no ha respectat la idea del creador”.
En un altre pla històric, la samarreta del conjunt blaugrana recorda ara a la de la selecció croata, tal i com esmentava Bobé. Giraldés, a més, s’endinsa en la memòria per tal d’argumentar l’ús del tauler d’escacs en l’uniforme del país balcànic. “Quan s’independitza de Iugoslàvia, Croàcia necessita una entitat pròpia, busca el seu passat medieval per reafirmar-se com a nació i adopta l’escac de l’escut heràldic del Regne”, explica l’historiador, que no troba cap justificació per acceptar el mateix disseny en el club barcelonista. “El Barça no té cap passat a rombes. Cap referència. Els documents històrics i l’escut deixen clar que l’uniforme és a franges”, conclou.