Boníssima final del torneig Open de Barcelona, la desitjada, un Nadal-Tsitsipas, tercer i cinquè del rànquing, que no ha defraudat gens ni mica. Les alternatives al límit han estat constants i par a les dues bandes. Tots dos jugadors s’han vist amb l’aigua al coll diverses vegades i han sabut sortir-ne. Molt sovint s’ha estat en la sensació d’anar a veure el darrer punt i sempre s’ha allargat el partit, sigui un set més, que Nadal hauria pogut tancar el segon i acabar, sigui un punt del tiebreak en contra, sigui recuperant un break, que n’hi ha hagut en els primers dos sets. I de pilotes de partit, dues per Nadal i una per Tsitsipas abans del desenllaç final.
Si bé, comparant cops, el servei del jove grec és millor, o si més no, més potent, per les dues parts hi ha hagut més d’estratègia, d’intel·ligència i, sobretot, de resistència i de força mental. Hi ha hagut molt pocs punts de farciment, molt poques situacions d’aixecar una mica el peu, cada bola ha semblat ser la més crucial. El més increïble és com el Manacorí, amb 34 anys, viu els moments com si fos un novell i se sobreposa quan va endarrere. No s’hi pot fer res més que rendir-se al mallorquí que, supera així el desencís de Montecarlo i ja truca a la porta de Roland Garros: 6-4 per a Nadal en el primer set, 6-7, per al grec, tie break inclòs, i 7-5 per al manacorí amb el trencament fet a darrera hora, 6-5 i desenllaç en el darrer joc on s’ha posat 30-0, amb un error i una doble falta hi ha hagut el 30-30 perquè hi hagués emoció fins al final.