Esquivar la censura i el control del franquisme no era tasca fàcil. I encara menys durant els primers anys de la dictadura, amb clubs esportius purgats i transformats en entitats al servei del règim i presidits, en gran mesura, per personatges que disposaven de la plena confiança del general o dels seus cercles propers. En el cas del Barça, Francisco Franco va situar Enrique Piñeyro al capdavant del club un cop eliminat tot rastre d’un nacionalisme que el convertia, segons les autoritats del moment, en un cau de separatistes. Fins i tot li canvià el nom per tal d’espanyolitzar-lo, convertint-lo en el Club de Fútbol Barcelona, i li eliminà la senyera de l’escut, deixant-li únicament dues barres verticals vermelles mancades de qualsevol significat.
El marquès de la Mesa de Asta va presidir la llotja de Les Corts fins el 1943, amb el curt interinatge el 1942 de Josep Vidal-Ribas i amb la successió d’un president que durà tan sols un mes en el càrrec, el també aristòcrata Josep Antoni de Albert, director general de l’Espanya Industrial. El relleu el prengué el coronel Josep Vendrell, a qui la seva pròpia junta, descontenta amb la gestió, li feu una moció per tal d’acabar amb una etapa de provisionalitat molt perjudicial pels interessos blaugrana.
La rebel·lió d’aquella junta per tornar l’estabilitat al Barça l’encapçalava un catalanista liberal, un industrial tèxtil afí a la Lliga Regionalista amb qui Vendrell no hi tenia la millor afinitat. Agustí Montal Galobart va ser l’instigador de la fugida del coronel i es va convertir en el nou president de l’entitat barcelonista per acord total dels directius. Amb ell, el 20 de setembre del 1946 el club va començar a recuperar vida i s’aixecà d’una nova etapa fosca després d’haver superat la greu crisi social i esportiva del 1908 i la dictadura del general Primo de Rivera qui, amb l’ajut del governador civil de Barcelona Joaquim Milans del Bosch, va fer mans i mànigues per dissoldre’l arran de la xiulada a la Marxa Reial produïda a Les Corts el juny del 1925.
Amb Montal pare -el fill presidí el club del 1969 al 1978- al capdavant de l’entitat culer, el Barça va tornar a somriure. L’equip va guanyar les lligues del 1948 i el 1949 i es va alçar amb les Cinc Copes el 1952 després de completar una plantilla de somni amb el fitxatge del refugiat hongarès László Kubala el 1950. La Copa Llatina fou la cirereta d’un pastís construït amb la consecució de la Lliga, la Copa, el Trofeu Martini Rossi i la Copa Eva Duarte, predecessora de l’actual Supercopa d’Espanya.
Però el mandat de Montal no va ser triomfant només pels seus èxits espotius, sinó també per les mostres de democratització en ple franquisme que l’empresari tèxtil es va atrevir a dur a terme. El nou president va convocar els socis un 28 de juliol del 1948, tretze anys després de la darrera crida amb el malaurat Josep Suñol a la presdiència, assassinat el 6 d’agost del 1936 per les tropes franquistes a la Serra del Guadarrama, prop de Madrid. El dictador prohibia el dret de reunió i, per tant, les assemblees estaven totalment vetades, però Montal va tirar endavant i va aplegar els compromissaris, amb qui va redactar i aprovar uns nous Estatuts que substituïssin els imposats per les autoritats.
Un any abans, el 15 de juny del 1947, el president va restituir el bust de Hans Gamper a la llotja de Les Corts i va aconseguir que la ciutat recuperés el nom del carrer Joan Gamper, eliminat pels vencedors de la guerra i reemplaçat per la calle de los crisantemos. Gamper havia estat un personatge defenestrat per l’Espanya militar des de la xiulada del 1925. Obligat a dimitir i abandonar el país, Primo de Rivera el considerava un separatista anticatòlic, un fet que va condicionar l’elecció del nom del nou estadi del Barça. “Que se le quite a usted de la cabeza”, li va escriure el general Moscardó a l’aleshores president Francesc Miró-Sans, l’octubre del 1955.
Precisament la llavor d’aquest nou escenari la plantà Agustí Montal Galobart. Més partidari d’una ampliació de Les Corts, el president va decidir sotmetre als socis les dues propostes. Per golejada -7.835 a 1.132- va guanyar la construcció d’un nou estadi i Montal, visionant la gran obra, va formalitzar el 19 de desembre del 1950 l’opció de compra que havia adquirit el 27 de setembre anterior sobre els terrenys de la Maternitat on, encara avui, hi roman el Camp Nou. El 16 de juliol del 1952, el Montal pare va considerar que el seu exitós mandat havia arribat al seu final i va donar pas a una nova etapa liderada per Enric Martí i Carretó, el president de l’afer Di Stéfano.