El resultat és boníssim per a un partit on el Barça no s’hi jugava res, boníssim i merescut. La sensació global és que la “segona línia” de jugadors blaugrana ha jugat com un equip i amb molt d’ADN Barça. Sense les primeres espases, el grup titular al Giuseppe Meazza ha deixat una excel·lent imatge com a equip, compacte i amb força moments de control del joc.
I quan érem als pitjors moments, amb empat a un gol i en els minuts finals quan l’Inter estava desesperat en veure’s eliminat, ha arribat el cop de gràcia, el gol d’Ansu Fati que el converteix en el jugador més jove de fer gol de tota la història de la Champions, amb 17 anys i 40 dies. I a més, el fa en el minut 87, solament un minut i trenta-nou segons d’aparèixer al camp.
Ha estat aquest un partit per a veure jugadors poc habituals: el porter Neto és garantia d’un bon recanvi amb tres aturades de molt mèrot i farà que Ter Stegen no s’adormi. Wagué ha estat en moments una mica revolucionat però segueix essent una bona opció de futur. Umtiti ha estat tou, esperem que sigui solament que li falten minuts. Todibo, tot i alguna errada puntual, ha estat una bona sorpresa. Són 19 anys els que té i una planta impressionant. Carles Aleñà és un jugadoràs i és una llàstima que ara mateix no tigui lloc a l’equip titular, però recordem que hi va haver tota una temporada que Iniesta tampoc no hi cabia a l’equip. I Carles Pérez, a més de fer el primer gol, és lluitador, sempre té la canya a punt i, amb els minuts avui jugats, puja un graó salarial.
Un partit, doncs, que en principi potser feia una mica de mandra, ha donat moltes més alegries de les que es podria pensar, amb el colofó de sentir que la megafonia de l’estadi milanès traduïa les incidències del joc al català. No és preceptiu ni està escrit enlloc. És decisió de l’equip local i, després del bonic episodi amb el Baxi Manresa a Sardenya, ens alegra veure que a Itàlia hi trobem una sensibilitat del tot absent dins l’Estat espanyol.