Si mirem el partit d’avui, a priori es podria dir que no és important, que és un regal, un regal extraordinari, però un regal. En canvi, si el mirem bé, veiem moltes coses a guanyar i poques a perdre, ja que, si aconseguim fer un bon partit, plantar cara i treure un bon resultat per a la tornada, la injecció de moral per l’equip i l’afició pot ser importantíssima de cara al partit de diumenge. En canvi, si el resultat no és gaire bo, pensarem que aquesta eliminatòria és un regal. Un regal extraodinari pels més dels 1200 pericos que estaran al Molineux Stadium i pels que veurem el partit des de casa amb certa enveja dels que estan al camp.
Abans d’arribar a Valladolid, els pericos tenim una cita imprescindible a la Dani Jarque, i és que les nostres noies, tres dies després de la signatura del primer conveni del futbol femení, tenen el partit clau. Un partit que, si es guanya, pot ser un punt d’inflexió. Només queden 10 jornades, i és cert que ho tenim molt complicat, però en els dos últims partits s’ha vist una millora en el joc i els resultats han d’arribar ja. Serien els primers 3 punts a casa, davant de l’afició i aquí sí, podríem estar parlant del tot o res. Així que us animo personalment a que el dissabte, a les 18.30 h, anem a la Dani Jarque a donar suport a les nostres noies contra el Sevilla. Ho necessiten.
I ara sí, passi el que passi dijous, el diumenge hi haurà una altra final per el primer equip al José Zorrilla. Un partit que sí o sí, hem de guanyar. Perquè necessitem els punts, perquè necessitem no despenjar-nos dels equips de la zona vermella i perquè, a la setmana següent, ens visita un Atlético de Madrid que acaba de guanyar al Liverpool. Així que Valladolid és el nostre partit. A Sevilla vàrem tenir un partit extrany, perdent, guanyant i empatant, sense David López i Raúl de Tomás, demostrant que els que hi són volen estar, donant la cara i deixant-se la pell els 90 minuts. A Valladolid no podem anar d’una altra manera, perquè hem demostrat que quan volem, podem.
Molineux Stadium, Dani Jarque i José Zorrilla, tres estadis, tres partits, tres alegries?