Kevin Prince Boateng ens ha donat només aterrar a Barcelona dues claus sobre la seva personalitat: té bon gust musical i tant se li’n fot que l’autor d’aquesta amagui desenes d’ombres tenebroses en la seva biografia. Michael Jackson apareix a la seva cuixa esquerra al costat del Duomo de Milà. El príncep que acaba de posar els peus a Can Barça seria un personatge rodó en qualsevol novel·la que volgués cridar entre les novetats editorials del 2019. La seva personalitat polièdrica incorpora infinites capes espai-temporals que no som capaços de preveure com afectaran l’esdevenir de l’equip d’aquí fins a final de temporada.
Al Barça s’ha instaurat un caos de títols monàrquics amb l’arribada de Kevin Prince Boateng que ja es va començar a presagiar amb l’arribada de King Arturo Vidal aquest estiu. Però l’assumpte agafa dimensions desconcertants quan cap d’ells dos és ni el príncep ni el rei del conjunt d’Ernesto Valverde. El rei està enganxat al tro amb ciment des que se li va ocòrrer fer una vaselina a Valbuena l’1 de maig del 2005 i avui, tarda-nit d’emocions oposades, hem descobert qui és el príncep del Barça en una maniobra de Josep Maria Bartomeu que li ha d’aplaudir, fins i tot, la persona que més animadversió senti cap a ell.
Costa de creure que la junta directiva que ha lligat el fitxatge de Frankie de Jong sigui la mateixa que abans d’ahir va portar a Boateng, fa unes setmanes a Jason Murillo, aquest estiu a Arturo Vidal i l’anterior a Paulinho. Els tres últims pertanyen a un estil futbolístic antònim al de l’holandès i el penúltim està destinat a compartir vestuari amb ell la temporada que ve. Aquest Barça incomprensible ha sortit a jugar avui al Sánchez Pizjuán amb una davantera que ni en un concurs de bajanades ningú hagués gosat predir el passat juliol: Malcom-Boateng.
A Ernesto Valverde li ha deixat de provocar una por paral·litzant prescindir de Leo Messi en una convocatòria. Com si algú, aconsellat per un psicòleg de referència, ens volgués acostumar a la mort. I l’equip aquesta temporada ha demostrat que és capaç de conquistar un notable sense ell al camp. Diumenge mateix, malgrat el resultat d’un a un quan l’argentí va aparèixer en el terreny de joc, l’equip va mostrar un nivell de joc sòlid i trempant durant els tres quarts de partit que van disputar-se sense ell. Però a la Copa del Rei això no funciona. Potser ja són suficients els senyals que el destí ens ha mostrat en les últimes setmanes: ridícul a València, cas Chumi i naufragi sevillà. Molt optimista s’ha de ser per creure en la cinquena consecutiva.
De moment, la realitat ja ens ha citat per viure dimecres vinent la segona nit màgica descafeïnada de la temporada. I aquestes trapelleries no es reben massa de gust en l’època de l’any que neva a Vic. Les vetllades glorioses conjuguen millor amb la primavera i amb aquell himne que ens hem acostumat a xiular però que ens segueix eriçant la pell.