Ernesto Valverde no donava la Lliga per guanyada ni tan sols quan el Barça va derrotar l’Atlètic de Madrid al Camp Nou. Aleshores, la distància entre un equip i l’altre era d’onze punts i mancaven únicament set jornades per finalitzar un campionat que duu el nom del conjunt culer gravat pràcticament des del seu equador, amb el Reial Madrid dimitit abans d’arribar al Nadal. Fins que no va ser al sarró, sentenciada matemàticament, l’entrenador de Barça no es va considerar campió. Mínima relaxació i tota la carn a la graella en partits previs a la consecució del títol, a excepció només d’Osca i Vigo, tots dos previs a les tornades dels quarts i les semifinals de la Lliga de Campions davant el Manchester United i el Liverpool.
Fins aleshores, l’excusa per confeccionar onzes plens de titulars era guanyar la Lliga el més aviat possible per centrar la mirada en la Champions League amb total tranquil·litat. Ara, amb la competició europea enterrada al bagul dels records, Valverde segueix confiant els darrers minuts de la temporada als més habituals amb el pretext de mantenir el nivell competitiu de cara a la final de la Copa del Rei del proper dissabte a Sevilla. Dels futbolistes del filial, poques notícies. El València és equip d’Europa i no val a badar. Precisament per això, el tècnic ha fet proves a Ipurua pensant en la Copa i en l’acumulació de baixes per lesió, sobretot en la zona ofensiva, amb Dembélé pràcticament descartat i amb Coutinho en la recta final de la seva recuperació.
L’estrepitosa patacada de Liverpool va deixar la plantilla molt tocada i l’entrenador extremeny considera que la manera adequada de superar el mal tràngol i aixecar-se per disputar en condicions la final de Copa del Villamarín és competir. Sumar minuts i futbol. Recuperar l’alegria amb allò que millor saben fer els jugadors blaugrana, tenir la pilota, generar futbol d’atac i anotar gols. Gols que segueixen duent la signatura d’un Lionel Messi que no es cansa d’engendrar dades per a la història. Amb els dos gols aconseguits aquest diumenge, el ’10’ tanca la Lliga amb 36 gols, quatre més que el seu perseguidor en la lluita per la Bota d’Or. Kylian Mbappé en duu 32 i només li manca un partit amb el PSG. Messi finalitza el curs com el màxim golejador del campionat estatal per sisena vegada, una xifra que l’iguala al mític Telmo Zarra, Pichichi també en sis ocasions amb la samarreta de l’Athletic Club entre el 1940 i el 1955.
Els dos gols de Messi a l’Eibar segellen un partit més intens que jovial i clausuren una Lliga en la qual el Barça ha passat per sobre els seus rivals com una piconadora sense necessitat de realitzar un futbol brillant i de gran precisió. El compromís d’Ipurua és una bona síntesi del tram final de temporada viscut pel conjunt i l’afició barcelonista, amb l’equip superat per la pressió i la voluntat de tenir la pilota del seu rival i amb els futbolistes dirigits per Valverde enconamats a la figura del seu capità i jugador més transcendental, un Messi desencadenat capaç de marcar la diferència amb les mínimes oportunitats. Però a vegades, el millor futbolista de la història no ho pot fer tot sol.