“Hem entrat en el seu joc, en aquell al qual estan acostumats. Un joc de molt ritme, molt físic, de partir el partit i jugar una contra darrera una altra. Hem entrat a això, nosaltres no hi estem acostumats, estem més acostumats a tenir la pilota i fer córrer el rival. Per això ens ha costat una mica i estàvem una mica asfixiats. Però el partit s’ha donat així i havíem de tirar-lo endavant com fos”. Paraula de Déu. Lionel Messi ha descrit, amb la precisió d’un cirurgià, el partit que ha hagut de sofrir el Barça per derrotar un Liverpool extremadament valent i per plantar-se a la tornada d’Anfield de la propera setmana amb un peu a la final del Wanda Metropolitano.
El Barça ha patit de valent. Però tal i com va succeir en les semifinals del 2015 davant el Bayern de Munic, el seu rival l’ha dominat, l’ha fet recular, l’ha tancat, li ha generat perill i, finalment, els blaugrana han acabat atropellant sense compassió un conjunt que somiarà amb un nom, el del futbolista que pot canviar a la seva voluntat l’esdevenir d’un partit i de tota una competició. Sigui quin sigui el rival i sigui quin sigui l’escenari. Messi ha tornat a meravellar el món convertint en inexplicable el resultat que el Barça s’endú a Anglaterra.
Perquè el Liverpool l’ha tingut allà on volia Klopp. Arrasarat, pendent de les diagonals endimoniades de Salah i Mané, desbordat per la progressió de Robertson i Gómez i sorprès per l’arribada de Wijnaldum -de fals nou- i del mateix Jordan Henderson, el conjunt barcelonista ha deixat per un altre dia el debat sobre l’estil per convertir-se en un equip pragmàtic. La idea de Valverde era clara i l’ha anada repetint durant la temporada en compromisos puntuals: contenir, atraure, cansar i apunyalar en el tram final. Sense titubejar i amb tota la voluntat de sorprendre un rival que espera un Barça dominador.
El Barça no domina, però controla. Amb el gran poder d’imposar-se a les àrees, l’equip del Txingurri és capaç de cedir deliberadament l’esfèrica coneixedor que s’acabarà fent fort en dues de les tres zones del terreny de joc: la defensa i l’atac. Amb exhibicions com la perpetrada per Piqué, Lenglet, Messi i Suárez aquest dimecres no hi ha ningú que el pugui aturar. Ni tan sols quan el rival és capaç de fer petit un Barça motivat, al seu propi estadi, davant la seva afició i amb els millors jugadors del món sobre la gespa. Ni tenint la pilota, ni essent molt superior en trams com els primers vint minuts de la segona part, ni creant-li ocasions de gol, ni fent que els cracks culers corrin fins l’extenuació per mirar de frenar la sagnia posicional. Tampoc tenint-lo atordit l’ha pogut caçar.
I quan al Barça de Messi el deixes viu, t’esclafa. Després de fer la feina amb sis-centes formigues ordenades i amb una disciplina rigorosa, el Liverpool s’ha trobat amb l’explosió de l’home pel qual no funciona cap pla de combat. Dos gols en set minuts. Si el ’10’ engega la maquinària, ni les pressions ni les localitzacions d’esfèrica en camp rival serveixen de res. Messi somriu, aixeca el dit polze i el Barça posa la directa cap a Madrid per conquerir la “copa linda y deseada”.