El 17 de novembre de 2003, l’endemà d’un partit en què s’inaugurava l’estadi consagrat a la força dels dracs, es va obrir per primer cop una aixeta d’adjectius que des d’aleshores no ha deixat de brollar. Al començament només era un rajolí de qualificatius poc compromesos, com “jove” o “figura precoç”, però amb el pas dels anys va esdevenir un doll de mots capaç d’emplenar pantans fins a fer-los vessar amb hectolitres d’admiració i astorament a parts iguals. Més de dècada i mitja després, l’adjectivació de Lionel Messi s’ha convertit en un gènere literari que està portant al límit els cronistes que malden per relatar les seves proeses. Columnes d’opinió escrites per referents nacionals de les lletres on només hi ha qualificatius, concursos entre seguidors per trobar el mot just i, fins i tot, creació de neologismes al voltant d’aquest home menut. Tot en Messi és excessiu, excepte ell mateix.
Perquè Messi és un trencadís obra de Víctor Frankenstein construït amb pedaços dels nostres somnis, la plasmació dels desitjos d’infantesa i adolescència, la sublimació de genialitats inventades per les nostres ments que gernacions de futbolistes anteriors no havien estat capaços d’executar. Per totes aquestes raons Messi és un tulpa, concepte de la mística oriental que defineix un ésser creat mitjançant un treball mental i espiritual, i que arriba a tenir corporeïtat. És una configuració màgica fruit d’un pensament concentrat que, un cop té prou vitalitat, s’allibera del seu creador i desenvolupa una ment pròpia. Vet aquí un concepte clau compartit per tibetans, teòsofs i ocultistes.
L’univers, com a camp continu de consciència, habilita l’existència de tulpes perquè ment i matèria són la mateixa substància. La idiosincràsia occidental que ens envolta -i sovint ens ofega- funciona a una freqüència diferent de la budista i per això és incapaç de comprendre aquestes realitats. Però Messi existeix i és fruit d’un somni col·lectiu. Més veloç que el pensament i més hàbil que un orfebre florentí, apareix per tots els racons del camp mostrant-nos l’entrellaçament quàntic que l’uneix a la pilota, un tros de cuir que sempre es comporta com ell preveu, encara que els separin un bon grapat de metres.
La mateixa mentalitat occidental que, ja sigui per petulància, per ignorància o per simple ingenuïtat, sovint actua de kriptonita contra la màgia de l’univers acabarà per claudicar davant les proves de la categoria sobrehumana d’aquest prodigi que és de tothom, però no és d’enlloc. Com justificar si no les reminiscències messiàniques del seu cognom? Com amagar que s’ha fet sòlid al territori on la llengua local gairebé iguala el deu -aquell guarisme que indica perfecció i que omple l’espai entre el nou i l’onze- amb Déu, o sigui, la divinitat? Com ignorar que el seu naixement va coincidir amb un solstici, gènesi dels deus pagans i any nou del poble autòcton argentí? A l’altra banda del mirall, és a dir, a l’hemisferi nord on ell ha crescut, els seus aniversaris coincideixen amb el solstici d’estiu, la gran festa pagana i immemorial del país que l’ha acollit. La cristianització de la data, lluny de colgar el significat original, també ens parla i reforça el mite: la festa està consagrada a Joan el baptista, precursor del messies que anuncia una nova fe.
Aquell 24 de juny de 1987 no només era el quarantè aniversari de la tarda de glòria de Kenneth Arnold -que, a la seva manera, va canviar el món- sinó que també era l’efemèride de la mort de Carlos Gardel i del naixement de Juan Manuel Fangio, dos mites gegantins de la cultura popular argentina amb trajectòries professionals que encaixen cronològicament com a peces de trencaclosques. I clar, també el futbol: una vinguda al món 360 dies justos després de la victòria de l’Argentina de Maradona al Campionat del Món de Mèxic’86. Una xifra que diu moltes coses. Tres-cents seixanta dies com tres-cents seixanta graus. La circumferència. La perfecció. La totalitat. La visió perifèrica absoluta.
Per esdevenir sobrehumà primer cal demostrar que s’és capaç de replicar les obres més sublims dels humans, i per això es va afanyar a escenificar el millor gol de la història del futbol, aquell de Maradona davant d’Anglaterra. Feina feta no té destorb i si és amb dinou anys, millor. La picada d’ull va venir mes i mig després, quan va decidir repetir “l’altre” gol històric de Maradona contra els anglesos, aquell que va fer amb la mà per obrir el marcador. Aquest petit fabricant de jugades inversemblants que sempre havíem somiat gaudir, però que mai no havíem vist també ha trobat l’ocasió d’homenatjar al genial John Forbes Nash i a la seva teoria de jocs, perquè, què són si no aquells tirs lliures directes que han acabat amb un home estirat al terra, rere la tanca? El domini absolut del pensament estratègic: com que esperes que jo faci A, sé que tu faràs B, per tant no faré A i t’hauré vençut.
Per tot això i per tot el que vindrà, Messi és un tulpa. Avui, 24 de juny de 2019 és el trenta-dosè aniversari de Lionel Andrés Messi. Per molts anys.