Els Jocs Olímpics Pirineus 2030 estan molt lluny del consens mínim indispensable per a ser un projecte compartit i il·lusionant i així es va veient a cada manifestació pública tant dels que hi estan a favor com els que ho desaconsellen. Un exemple d’aquesta polaritat ens l’ofereixen, per un cantó, el posicionament de president de la UFEC, Gerard Esteva, i, per l’altre la brillant intervenció al darrer FAQS de l’alpinista Araceli Segarra.
Unió de Federacions Esportives de Catalunya
La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) ha lamentat la politització però també la manca de lideratge polític de la candidatura dels Pirineus per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern el 2030. El president de la UFEC, Gerard Esteva, ha dit en declaracions a ‘Filling the sink’, el podcast de Catalan News, que es publica dissabte, que seria de “ximple” no aprofitar la inversió que comportaria l’esdeveniment i les millores associades. Ho ha dit en relació amb el “compromís” del Comitè Olímpic Internacional (COI) d’aportar 900 MEUR, que se sumarien a 300 més que es podrien aconseguir amb la venda d’entrades i patrocinadors privats.
Esteva creu que en el debat polític no s’han posat sobre la taula elements “objectius” que s’hagin pogut rebatre i ha lamentat que es parla amb “prejudicis” i idees genèriques. Es mostra estupefacte perquè creu que tot plegat es podria estar fent “amb més diàleg i comunicació” per buscar un consens major. “Falta lideratge en el si de la candidatura política”, ha manifestat. Ha defensat que la candidatura “va més enllà de les fronteres” i ha demanat als polítics cedir a l’àmbit més tècnic les decisions que són tècniques.
Araceli Segarra al FAQS i els arguments de les entitats opositores al projecte
L’alpinista d’elit Araceli Segarra es va convertir ahir en el FAQS de TV3 en l’abanderada dels arguments del NO als jocs en la línia d’entitats com el Grup de Defensa de la Natura del Berguedà i la Plataforma Stop JJOO. Amb molts papers, gràfics i estadístiques, sobre la taula i amb vehemència, però traspuant amor al territori, va anar rebatent el cofoisme dels periodistes convidats que es retrotreien al 92 de Barcelona com a argument principal.
Deixant de banda el canvi climàtic i el fet que res no assegura que el 2030 hi hagi neu al Pirineu, els arguments sobre infraestructures, massificació i sostenibilitat varen ser els principals i molt poc es va debatre sobre l’espanyolitat dels jocs, ja que, demanats pel COE, estarien muntats per major lloança d’Espanya. El Regne de Castella sí que hi pensa en Barcelona 92 i ho fa per definitivament esborrar-ne tota traça de l’èxit català que van suposar. Per a Espanya, els Jocs al Pirineu significarien obtenir els jocs que Madrid no ha aconseguit mai, uns jocs espanyols per excel·lència, i molt poc els importen la sostenibilitat i que, passada l’efemèride, el territori pugui quedar trinxat.
Respecte a la inversió econòmica que cal fer-hi, l’alpinista i model va dir: “Si els diners que s’hi han de posar són privats, costarà controlar els marcs de sostenibilitat que es prometen i, si són públics, no només hi han de participar en la consulta les comarques implicades (Berguedà, Solsonès i Ripollès) que n’han quedat excloses, sinó tothom, que també són diners de la gent de les Terres de l’Ebre i del Maresme”.
Anant al detall argumental, l’opció que n’Araceli representa afirma que uns jocs olímpics d’hivern consolidarien un obsolet model turístic de masses, que comportaria més contaminació ambiental i atmosfèrica, una sobrecàrrega dels ecosistemes i afectacions econòmiques i socials per l’aposta per un model de treball precari basat en el turisme. La frase final és: “No haurien de caldre uns Jocs per invertir en el territori i, concretament, en el Pirineu”. Són pocs vots perquè hi viu poca gent, s’hi podria afegir, quan uns dels arguments també va ser la despoblació del Pirineu per la manca de feines qualificades: “Només hi ha feina al turisme, a la restauració i a la construcció. No és d’estranyar que el jovent que surt del territori a formar-se després no hi torni.”