Carlos Zanón, qui fins que va publicar Yo fui Johnny Thunders jo pensava que era un simple error d’un periodista disposat a teclejar Carlos Zafón, ha recuperat el detectiu Carvalho aquest inici de 2019. També és hora que les noves generacions de periodistes comencem a beure del còctel de coneixement sobre el món del futbol -i, especialment, sobre el Barça- que Manuel Vázquez Montalbán ens va deixar abans de perdre la vida el 2003 a l’aeroport de Shanghai. Més enllà dels errors en prediccions concretes que certifiquen que Nostradamus mai es va reencarnar en el periodista de Vallvidrera, entre finals del segle XX i principis del XXI aquest va posar llum a certes tendències disposades a canviar per sempre l’esport rei, algunes de les quals, a dia d’avui, encara no hem comprès del tot.
Fútbol: una religión en busca de un dios (Debate), un recull d’articles que Montalbán va publicar a la premsa escrita, és una conga d’indignació enfront la pèrdua de valors dels clubs de futbol -sobretot tenint en compte la ferida que això suposava i suposa en l’aficionat que encara viu el seu equip com si es trobés en els anys 70, quan representaven els esperits de les persones- en benefici de la globalització i el capitalisme. “El públic cada vegada té menys sobirania sobre els clubs, i a la llarga serà suficient que empreses de roba esportiva, cadenes de televisió i publicistes es posin d’acord per tal que els aficionats dels equips no tinguem valor d’ús ni de canvi. Fins i tot, se’ns podrà substituir virtualment en millors condicions pel poder religiós-mediàtic, perquè el públic virtual no xiularà mai a les juntes directives, ni donarà batalles de mocador”, va escriure.
Montalbán estava obsessionat en explicar com afectava als valors del club que el Barça entrenat per Louis van Gaal fos una mena de selecció holandesa en lloc d’estar poblat per jugadors de la casa. Molt satisfet hauria estat de viure no massa anys després com el seu Barça arribava a l’excel·lència el maig del 2011 a Wembley amb un onze titular format per set jugadors de La Masia. Va ser en una final de Champions League que ell havia vaticinat després de la desfeta a la tanda de penals davant l’Steaua de Bucarest a Sevilla. “De cara a quan el Barça arribi a la pròxima final de la Copa d’Europa, és a dir, l’any 2011”, començava un article seu, “seria convenient que els estrategues haguessin retingut les ensenyances aportades per aquesta final de 1986 […] El Barça necessita cantera, paracaigudistes del gol i rebaixar una mica l’estatura de l’exigència social”. Montalbán es va passar de pessimista perquè només li va caldre esperar fins a principis de la dècada dels 90 per gaudir de la primera orellona blaugrana, però no anava desencaminat en els primers dos elements de la recepta que permetrien la del 1992, la del 2006, la del 2009, la del 2011 i la del 2015.
De totes maneres, l’anàlisi del joc no era l’apartat en què excel·lia el periodista habitual de Casa Leopoldo. En canvi, sí que ho feia a l’hora de reflexionar sobre l’essència i la ideologia blaugrana, i la seva adaptació al present. “És el Barça l’única institució legal que uneix l’home del carrer amb la Catalunya que hagués pogut ser i no va ser. I amb aquest mèdium -l’espectador català- manté una relació ambivalent d’amor i rebuig, de fanatisme i crítica despietada, encara que una i altra vegada retorni, diumenge rere diumenge, al Nou Camp (sic)”. Aquesta és una bona descripció d’allò que li deu succeir al culer que crida independència cada minut 17 i 14 segons -o qualsevol culer que cregui en el dret a votar i no ser agredit- i després veu com els dirigents del seu club decideixen jugar un partit de lliga l’1 d’octubre de 2017.
També la va encertar, per citar algun altre exemple destacat abans de finalitzar aquest text, en el llegat de Josep Lluís Núñez, el qual Montalbán ja va imaginar independent de la persona de l’expresident: “La desnuñització del Barcelona serà lenta perquè es tem la persistència d’un nuñisme sociològic, ja avui en dia organitzat i potencialment bel·ligerant”. Sempre serà inútil, i sobretot traïdor, imaginar què pensaria el creador de Carvalho sobre tot allò que està passant en l’esport, la política i, en general, la societat. Però sí podem elucubrar com riuria de sí mateix en llegir que va donar per fet que Ronald Koeman estava destinat a ocupar la banqueta blaugrana. Que no ens passi el mateix amb Xavi Hernández.