A mitjan mes de febrer descobríem per la premsa que l’estiu passat el consell directiu del FC Barcelona havia subscrit una operació financera amb un parell d’entitats nord-americanes per tal d’obrir una nova aixeta de crèdit, ara que sembla que les fonts locals han deixat de brollar o no ho fan en les condicions desitjades. Es coneixen massa pocs detalls de l’operació com per poder valorar des de fora si es tracta d’un bon negoci o no. El què sí sabem és que el préstec és per un import de 140 milions d’euros i que els finançadors són les entitats Pricoa i Barings, totes dues dels Estats Units.
Pocs dies després d’aquesta notícia, i qui sap si com a conseqüència directa, alguns mitjans van publicar que el Real Madrid s’estava plantejant seriosament fer una emissió de deute per finançar-se, pensant sobretot en la remodelació de l’estadi Santiago Bernabéu que tenen previst escometre en els propers anys. En aquest cas l’operació era molt més grossa, ni més ni menys que 400 milions d’euros emesos en bons, és a dir, com a instrument financer on invertir-hi. A finals de març hem sabut més detalls de les intencions del club blanc, que pretén finalment captar la fabulosa xifra de 575 milions d’euros a través d’un préstec de Merrill Lynch i JP Morgan -dos gegants de les finances americanes- que després serà convertit en títols de renda fixa destinats al mercat dels inversors professionals.
Estarem atents a l’evolució d’aquest tipus d’operacions, que són molt més sofisticades que el simple crèdit bancari que s’havia fet servir sempre. No és cap secret que tots els clubs de futbol de l’elit -com a grans empreses que són- tenen l’endeutament com una de les maneres per aconseguir recursos destinats a créixer. Però en el cas del Barça i del Real Madrid hi ha una raó afegida que els obliga a buscar diners sota les pedres, una raó directament vinculada a la seva forma jurídica: totes dues entitats són clubs esportius i no pas societats anònimes, el que representa gairebé una anomalia dins l’esport professional mundial, on la immensa majoria dels seus competidors ja han abandonat els models associatius per esdevenir societats mercantils. El factor diferencial entre una forma jurídica i l’altra és l’estructura de la propietat, atès que els clubs són propietat de cadascun dels seus socis a parts iguals, mentre que les societats anònimes pertanyen als accionistes.
El problema de ser un club és que els seus associats no tenen cap manera d’injectar-hi capital, més enllà de les minses quotes que paguen cada any (i que en el cas del Barça amb prou feines arriben al 2% del pressupost). En canvi, una societat anònima pot anar fent ampliacions de capital de manera indefinida per rebre aportacions econòmiques dels seus accionistes o de nous inversors. Així doncs, els clubs com el FC Barcelona es converteixen en capses tancades on és impossible fer-hi entrar diners, més enllà dels generats per la seva pròpia activitat o a través de préstecs que cal retornar en un futur.
Un servidor és defensor a ultrança del model societari del Barça, amb el ferm convenciment que una transformació en societat anònima seria l’inici de la fi per al club tal com el coneixem, i fins i tot podria desembocar en situacions indesitjables que més val no imaginar. Però en paral·lel a això hem de ser conscients de les limitacions del nostre model i de com ens col·loca en situació de desavantatge a l’hora de competir amb altres clubs que tenen un flux d’entrada de diners aparentment inesgotable.
Els problemes de finançament del Barça no són pas nous, n’hi ha prou a fer un viatge al passat per trobar algunes situacions ben curioses. Una que va aixecar molta polseguera és la iniciativa que va engegar l’aleshores flamant president Josep Lluís Núñez el 1978. Al·legant que les finances del club estaven molt malament -visió no compartida per tothom- va demanar els abonats d’avançar les seves quotes un any, i aconseguir així finançament gratuït. L’operació va resultar un èxit perquè la resposta dels socis va ser massiva.
Les emissions de deute per part de clubs no són cap invent dels nostres dies, sinó que podem viatjar molt enrere en el temps i trobar precedents d’aquests tipus d’operacions. Ens fixarem en un cas on el protagonista és, precisament, el Barça. L’any 1921 l’entitat blaugrana havia decidit que calia disposar d’un nou estadi per donar cabuda a la demanda creixent d’aficionats i, sobretot, per transformar en diners la febre futbolística que s’estava produint al país. Per construir un camp calen recursos financers i una de les idees que va tenir la junta, i que l’assemblea va aprovar el 8 de desembre de 1921, va ser l’emissió de deute. Van posar a disposició dels socis un producte financer anomenat “cèdules de cooperació” que funcionava de manera semblant a les emissions de deute que podem trobar avui en dia, però amb la particularitat que pagaven un 0% d’interès, és dir, que tenien un fort component de “bons patriòtics”, si se’ns permet l’expressió. És molt interessant resseguir les característiques particulars d’aquestes cèdules: se’n van emetre 5.000, amb un valor nominal de 100 pessetes cadascuna, el que vol dir que el club va captar ni més ni menys que 500.000 pessetes, una xifra molt elevada a l’època, i que, com hem dit, estava destinada a sufragar les obres de construcció del camp de Les Corts. De tota manera, el desemborsament per part dels socis no va ser de cop, sinó que cada gener, començant l’any 1922, abonaven un desena part (10 pessetes), fins a completar la subscripció el gener de 1931. Un cop exhaurit aquest període de deu anys, els socis posseïdors de les cèdules podien bescanviar-les per un títol definitiu que donava uns drets ben curiosos, però això ho veurem més endavant. El cas és que, com dèiem, les cèdules no pagaven interessos, però beneficiaven els titulars -que només podien ser els socis- amb una exempció davant els futurs increments de quota es produïssin d’ençà 1921. Així, per exemple, l’any 1928 un soci que hagués subscrit una cèdula de cooperació pagava de quota 36 pessetes, mentre que la resta havien d’abonar una quota d’entre 48 i 60 pessetes.
Els títols devien anar molt buscats, perquè les restriccions per comprar-ne eren abundants: d’entrada, només les podien subscriure aquells que fossin socis abans del desembre de 1921; a més, únicament es podia comprar una per persona, i en cas de deixar impagada alguna de les quotes decennals -les anomenades dècimes- es perdia de manera immediata la possessió de títol, que passava a un soci que fins al moment no n’hagués comprat. També es permetia transmetre-les de pares a fills, però sempre i quan el fill també fos soci i no n’hagués adquirida cap.
Abans hem avançat que al final del període de deu anys els subscriptors de cèdules veurien com es bescanviava el seu títol per un de definitiu que tenia uns beneficis molt particulars. Quins eren aquests beneficis? Doncs que en cas de dissolució del club, serien propietaris de la seva part proporcional de tot el patrimoni de l’entitat. Ignorem si aquests títols continuen vigents, però seria desitjable que els seus posseïdors triguin molt de temps -segles, si és possible- a fer efectius els seus drets.