Les intenses emocions positives viscudes aquesta darrera setmana no han permès analitzar amb tranquil·litat el paisatge que li queda al Barça després del tiroteig de fets. Encara que l’estómac cridi el contrari, dimarts el club català no va jugar al Santiago Bernabéu. Va ser l’Ajax qui va aconseguir el passi als quarts de final de la Champions League. Des del mirador racional blaugrana, l’únic que va succeir -si oblidem que el Reial Madrid és el seu màxim rival històric- és que un tricampió europeu en caiguda lliure va quedar eliminat de forma vergonyosa davant un conjunt que, a priori, segueix sense ser favorit per alçar el trofeu malgrat l’excel·lent joc posat en pràctica al feu blanc.
En canvi, el Barça sí que va ser el principal protagonista dissabte i dimecres passat en el mateix escenari. I el resum ràpid és que de les quatres parts que hi va jugar només la primera del segon partit va satisfer sense peròs el paladar dels seus aficionats. Les altres, es van moure entre una lenta possessió de la pilota, una efectivitat extrema de cara a gol i una muralla defensiva envejable. Cap de les tres parts van ser dignes d’un suspens, i tampoc d’un notable o un excel·lent. Aquest nivell s’ha demostrat que és suficient per tornar a alçar els dos trofeus estatals més importants. El dubte és si també servirà per plantar-se l’1 de juny al Wanda Metropolitano, el gran objectiu de la temporada.
A aquestes alçades del curs ja es dona per perdut que el Barça d’Ernesto Valverde assoleixi de forma regular el notable, la qualificació que t’assegura que no et passin per sobre en un partit de la Champions League, com a cota més baixa. La seva sort en aquesta competició dependrà de si és capaç de tornar a la versió mostrada a Wembley, al Giuseppe Meazza i a Cornellà-El Prat en els enfrontaments marcats en vermell al calendari. Aquests no són altres que els europeus i la final de la Copa del Rei el 25 de maig al Benito Villamarín. Per fer-se amb la lliga, l’equip català no hauria de necessitar ni vèncer a l’Atlètic de Madrid al Camp Nou sinó es deixa anar com un divorciat depressiu tancat en el seu pis solitari.
Des de l’agost, l’aposta del Txingurri ha estat aconseguir els objectius a partir del resultadisme i se li ha de reconèixer que està excel·lint en el propòsit. Ja no hi ha temps per rectificar abans de posar la tovallola a la platja. Aleshores, De Jong ja haurà arribat, l’opinió pública demanarà a crits Riqui Puig i potser una altra cara farà en un homenatge a Francis Scott Fitzgerald, qui va dir que “allò que prova una intel·ligència de primera categoria és la capacitat de pensar en dues idees oposades al mateix temps i, malgrat això, seguir sent funcional”.
De moment, es fa difícil imaginar una patacada de l’estil de Roma, París o Torí amb uns Ter Stegen, Piqué i Lenglet imperials en defensa i Arthur controlant el joc al mig del camp. D’ells, donant per suposades les aportacions descomunals de Messi i l’efectivitat assassina de Suárez, dependrà en gran mesura la sort blaugrana a la Champions. Tampoc és descartable el poder de Dembélé per decidir tot sol una eliminatòria, malgrat que en els últims partits ha destacat més per ser assistent que per desequilibrar com quan s’adormia.
Però l’única certesa del Barça ara mateix és que està molt millor que el Reial Madrid. Es desconeix si es troba per sota, per sobre o en el mateix nivell que Manchester City, Liverpool, Bayern de Munic, Atlètic de Madrid i Juventus, els altres favorits per endur-se l’orelluda. Dels equips classificats aquesta setmana -Tottenham, Ajax, Manchester United i Porto- sembla difícil, a priori, que en pugui sortir el campió. De totes maneres, serà molt complicat superar qualsevol d’ells si el Barça no és capaç de millorar els seus registres fora de casa dels últims anys en eliminatòries europees: 4 derrotes, 2 empats, 1 gol a favor i 13 en contra des dels quarts de final del curs 2015-16. Això, donant per fet que dimarts vinent no hi haurà cap sorpresa desagradable al Camp Nou.