A principis de setembre de 2012 el tennista Mardy Fish es dirigeix en cotxe a Flushing Meadows, el parc on es disputa l’Open dels Estats Units, per enfrontar-se a Roger Federer en la quarta ronda del torneig. És el partit de la seva vida i cau el dia de l’aniversari del seu pare. No el jugarà mai.
Cada metre recorregut cap a l’estadi principal, l’Arthur Ashe, farà incrementar l’atac de pànic que està patint. La seva dona, que es troba en el vehicle, li pregunta què pot fer perquè millori el seu estat. “L’única cosa que em pot fer sentir millor ara mateix és la idea de no jugar el partit”, li respon Fish. “Estic a hores de jugar contra el millor de tots els temps, amb la possibilitat d’aconseguir el millor resultat de la meva vida, en el meu torneig preferit. Estic a hores de jugar el partit pel qual tots treballlem, pel qual ens sacrifiquem, i no ho puc fer. Literalment, no ho puc fer”, va explicar el tennista una vegada retirat per culpa d’aquests problemes mentals.
Després de l’episodi de l’Open dels Estats Units va estar tres mesos sense sortir de casa. Tres mesos asfixiants per culpa dels continuats atacs d’ansietat. Els de pànic havien començat quan a la ment de Fish es va instal·lar la idea que ser el vuitè del món no era suficient. La història del nord-americà potser fa pensar en la d’un compatriota seu i company de professió, André Agassi. Open, la seva autobiografia -escrita amb l’ajuda del periodista J. R. Moehringer- és un relat vibrant, un dels millors llibres esportius -en aquest cas, una adjectivació simplista- que s’han escrit des del 2000, el qual humanitza la figura d’un gegant del tennis mundial per desvetllar les misèries domèstiques que el van portar a la depressió. “Sentir-se deprimit després d’haver perdut un partit és una cosa, però sentir-se deprimit per res, per la vida en general, és una altra de molt diferent”, sentencia en un fragment.
Eugenie Bouchard, una altra companya de professió, va entrar en caiguda lliure el 2015 després d’un 2014 en què va erigir-se com una de les joves promeses més sòlides amb només 20 anys. I, a principis d’octubre de 2015, fins i tot, va haver d’abandonar el seu partit davant Andrea Petrovic a l’Open de Xina per culpa d’un atac d’ansietat esdevingut durant el segon set. “L’esport d’alt rendiment és un treball de molt estrés. Hi ha molta autoexigència i afany de perfeccionisme, dos grans generadors d’ansietat”, explica Maria Cabrera, psicòloga especialitzada en el món de l’esport i ex tennista. “És molt difícil admetre un trastorn psicològic quan estàs en actiu a l’alt nivell. Et preocupa allò que dirà l’opinió pública i també et fa por si a causa d’això algun club s’ho pensarà dues vegades abans de signar un nou contracte. Els problemes psicològics són tabú a la nostra societat i aquest s’incrementa quan ets un personatge públic”, afegeix.
La depressió no entén d’èxits
Quan ja no formava part de la plantilla del Barça, Andrés Iniesta va concedir una entrevista al Salvados de Jordi Évole per parlar amb tranquil·litat de la seva depressió, que ja ha havia deixat entreveure en declaracions anteriors. Desmentint els prejudicis que hi ha en aquest assumpte, el de Fuentealbilla va començar a patir-la en un moment d’esplendoròs èxit professional -l’equip blaugrana acabava d’aixecar el triplet del 2009 gràcies al seu agònic gol a Stamford Bridge a les semifinals-. Però aquell estiu també va morir el seu amic Dani Jarque. Aleshores, l’edifici va començar a tenir esquerdes.
“A les persones ens mou la il·lusió i en una situació així no tens res, no sents les coses. Desitjava que arribés la nit per poder-me prendre una pastilla i descansar”, va dir al programa de La Sexta. “Et comences a trobar malament. És una cosa estranya, no saps com descriure-la. I, a partir d’aquí, comença un procés interior, de pensar. Et trobes malament i no saps per què. Et fan proves, tot està bé, però tu no et trobes bé. I ja entres en bucle. Et vas trobant molt buit”. Altres futbolistes com Bojan Krkic i Kiko Femenía han tingut atacs d’ansietat que han complicat molt les seves vides personals i, de retruc, les seves carreres esportives.
Una de les competicions més mediàtiques a nivell mundial és l’NBA. Els seus jugadors, contemplats des d’una televisió o des d’un pavelló, ens semblen superherois intocables. Però, segons una investigació de la cadena ESPN, un 40% d’ells pateix trastorns psicològics i només un 5% opta per solucionar aquest problema anant a un especialista. Un dels jugadors que va explicar públicament el seu martiri es Kevin Love, jugador dels Cleveland Cavaliers. L’ansietat i la depressió el perseguien i van provocar-li un fort atac de pànic durant un partit davant els Atlanta Hawks. Tant, que va haver de marxar ràpidament al vestuari. “Va ser terrorífic. Pensava que m’estava donant un infart. Estava molt espantat. Realment pensava que anava a morir en aquell moment”, va dir a Jackie MacMullan, periodista d’ESPN. “L’última cosa que això hauria de ser és un tabú, però és així. Penso en el meu pare -Stan Love també va ser jugador de l’NBA- i en la seva generació. No parlaven de res. Ho soportava tot dins seu”.
La llista de casos d’esportistes que han viscut inferns mentals és exageradament més llarga que els casos coneguts. Un altre que es va atrevir a parlar del seu problema és un dels millors nedadors espanyols de la història, Rafa Muñoz, qui va caure en una profunda depressió, amb diversos intents de suicidi pel mig. Ho ha superat i, com va explicar a La Vanguardia, ara no vol saber res de la natació. Michael Phelps i Ian Thorpe són dos campions mundials i olímpics que també han relatat els seus trastorns psicològics, potents exemples per les generacions d’esportistes i, en definitiva, de persones que han d’aconseguir fer miques un tabú que agreuja la problemàtica.
Pot ser que els problemes mentals siguin més comuns en els esports individuals? “A nivell individual hi ha més culpa, però els esportistes que formen part d’un equip igualment tenen les seves batalles personals. Han d’aconseguir entrar en un onze titular o que els hi renovin el contracte. De totes maneres, és veritat que en un vestidor grupal pots trobar suports que costen més d’aconseguir en les disciplines individuals”, conclou Cabrera.