Si entres a la web de la Federació Catalana de Futbol, et trobes un banner ben gran fent gala de la campanya #orgullosa que ha servit per donar suport al futbol practicat per dones. Però si has clicat www.fcf.cat perquè tens la intenció de trobar-hi un resultat concret, el primer que hauràs de fer, després de dirigir-te a l’apartat ‘competició’, serà triar entre les categories ‘futbol’ i ‘futbol femení’. El mateix succeeix si el teu interès va dirigit al futbol sala. O optes per ‘futbol sala’ o ho fas per ‘futbol sala femení’. En cap cas apareix l’adjectiu ‘masculí’ darrere del substantiu ‘futbol’. Com si…
La FCF tampoc té cap problema en parlar del Catalunya-Xile femení i del Catalunya-Veneçuela, sense adjectiu. Enumerar tots els exemples que et trobes xafardejant per la web seria reiteratiu i infinit. A més, aquest ús de l’adjectiu ‘femení’ per referir-se al futbol practicat per dones i la incompareixença del ‘masculí’ per parlar del practicat per homes és tan habitual que seria injust enfocar l’assumpte en l’entitat catalana. Però no és accessori referir-s’hi quan està presidida per Joan Soteras, un home que en una entrevista a La República Esportiva no va tenir cap vergonya en dir que “el futbol femení es pot veure -es refereix actualment-, fins i tot jo m’ho passo bé, de tant bé que juguen les noies. El futbol femení fa 15 anys no es podia ni veure, perquè era aquell que era aleshores”.
Des de la seva creació el mes d’agost, aquest mitjà de comunicació ha intentat parlar el màxim possible de l’esport practicat per dones. Però és evident que encara no ho hem fet suficient i que cobrir les aventures del Barça femení -tal i com l’anomena el club blaugrana- de futbol no és igual que cobrir l’esport practicat per dones. Això és una autocrítica i, al mateix temps, una crítica llençada al vent per si algun altaveu se sent al·ludit. La qüestió és que la nostra publicació habitual d’articles sobre el tema ha comportat que haguem rebut propostes benintencionades animant-nos a crear una secció dedicada de forma exclusiva a l’esport femení. Com si…
La nostra principal regla ha estat no separar mai l’esport masculí de l’esport femení. No som una escola religiosa en època franquista. No passa absolutament res, més enllà de la salut mental que comporta la barreja, que els mèrits i els desmèrits de l’equip de Leo Messi convisquin en la mateixa secció que els mèrits i desmèrits de l’equip de Lieke Martens. I la segona regla ha estat no referir-se mai, però mai, al Barça entrenat per Lluís Cortés com el Barça femení. És possible resistir-s’hi. Com a país ja hem estat capaços de no ressaltar el primer lloc perenne en categoria femenina de Laia Sanz al Dakar i centrar-nos només en la seva onzena plaça a la general. No ens extraviem pel camí, que sinó encara acabarem com Íñigo Errejón, felicitant el futbol base del Rayo Vallecano per referir-se a una victòria de les madrilenyes a la Lliga Iberdrola.