Com la ce trencada existeix en francès, se’ns permetrà mantenir-la. Tot sigui per la ‘grandeur’. Això de fixar radical preferència pel mercat dels veïns gràcies al director tècnic, recorda altres períodes gens reeixits de la història recent blaugrana. Abidal escombra cap a casa, com ho feia Van Gaal amb Holanda i faria qualsevol en relació al territori d’origen o preferència que dominés. El fenomen no implica gaire secret per molt que els pesats de costum intentin vendre’ns la tendència de buscar reforços a punt d’acabar contracte com si fos la nova sopa d’all. Quan no tens gaire solvència a caixa, te les has d’empescar amb Rabiots o Todibos. I no ens sembla gens malament, consti, que qualsevol alternativa serà millor que engreixar els comptes d’agents, comissionistes i resta de fauna pagant fortunes que no pots permetre’t, bogeries que et rebenten el compte d’explotació.
En el Barça, les novetats són acceptades depèn si les promulga algú de la teva corda o no, ja és tradició. Quan el plenipotenciari Van Gaal va recelar de la sensacional plantilla de Robson optant pels bojos coneguts de l’Ajax, pocs es van indignar amb la inintel·ligible aparició de Bogarde, per exemple. És més, els hagiògrafs han esborrat episodis tan poc exemplars com aquest i recorden selectivament tan malcarat mister posant Xavi i Puyol d’escut. Si ens hem de consolar i com avantatge, aquest típic argumentari del poder culer aconsegueix que als dos segons de conversa sàpigues perfectament de quin peu calça l’interlocutor, per on coixeja i, fins i tot, d’on cobra. Els que veneren l’holandès per la seva promoció del planter són els mateixos que, en reflexos dignes del gos de Paulov, treuen de passeig Txigrinski i Hleb al simple esment del nom «Guardiola», un prodigi digne d’estudi. Sort que el país és petit i tots ens coneixem. De vegades, tant que preferiríem oblidar la pena que provoca passar llista al petit exèrcit de barruts mercenaris o, simplement, incompetents agraïts. En definitiva, per sistema, i disculpeu la grolleria, ens l’agafem amb paper de fumar.
Doncs bé, tornem-hi. Ara, fitxar francesos s’ha convertit en l’esport de moda. Visca el ‘pret a porter’ fet futbol, l’alta moda al servei de les classes populars que no poden pagar les quantitats estratosfèriques exigides per les botigues i opten per aquesta mena d’outlet singular. Més enllà de l’embafadora propaganda, haurem de convenir que fitxar a low cost hauria de ser pràctica habitual, plenament arrelada. Com disposes, suposem, d’un quadre d’espies a nòmina digne del potencial del Barça, abans que arribin a la majoria d’edat ja tens controlada la producció mundial de promeses, saps si s’escauen o no al teu model, si són o no millor que la D.O. generada a la Masia. Per tant, obres en conseqüència i t’estalvies morterades industrials amb la inversió en futuribles. O en saber què cobra i quan expira relació contractual d’absolutament tothom en aquest món. No costaria tant fer les coses bé enlloc de quedar-nos enlluernats per l’últim sopar de duro. Fitxar ara francesos a dojo no comporta que es faci adientment. Només subratlla que hi ha Abidal a bord i mana a la plaça, res més. Oh, la, la, le Barçà. No hauria de ser tan previsible ni evident, però ho és.