Hans Gamper no s’hagués imaginat mai un club presidencialista i amb una mínima intervenció del soci en la vida quotidiana. El Barça s’ha transformat, no és el mateix club ara que quan el grup de dotze joves catalans, anglesos i suïssos -ara sembla que en són tretze- el van fundar el novembre del 1899. Menys participatiu, més bunqueritzat i amb un petit grup de persones prenent decisions sense passar per l’aval dels més de 140.000 associats.
Seria una autèntica bogeria consultar tots els socis en cada una de les determinacions a emprendre: fitxatges, renovacions, canvis de gespa o contractacions de personal. En el dia a dia, bàsicament. Quedaria tot aturat a expenses de l’opinió de la massa social. Per aquestes actuacions existeix una junta directiva escollida pels propietaris de l’entitat i, a elecció d’aquesta, uns executius encarregats de dur la dinàmica del club les 24 hores i els set dies de la setmana. Ara bé, decisions de pes, com el canvi de model en les samarretes o el nomenament d’ambaixadors, són actuacions de transcendència que acaben repercutint en tot el barcelonisme i que s’acorden en un despatx amb la presència de 21 persones. El 0,014% dels socis.
En aquest sentit, existeix un mètode per tal que els propietaris de l’entitat puguin obligar la junta directiva a generar un debat públic al voltant d’un tema concret que els inquieti. Almenys, entre els 4.529 compromissaris escollits a l’atzar i que formen part de l’Assemblea General Ordinària que se celebra cada temporada. Tal i com els estatuts preveuen en el seu article 20.11 referent a l’Assemblea, qualsevol soci pot presentar la proposta que cregui convenient, sempre i quan reculli el suport signat del 3% del total de socis o del 15% dels compromissaris. Si es compleixen les condicions, la directiva quedarà obligada a incloure un nou punt en l’ordre del dia per a la seva aprovació o rebuig.
Però, quantes vegades ha succeït això? Encara que sembli mentida, des de la restauració de la democràcia, cap soci ha dut a l’Assemblea una proposta per ser votada. Ni una vegada. Des del 17 d’agost del 1978, la primera Assemblea de Josep Lluís Núñez com a president del club, mai els propietaris de l’entitat han modificat l’ordre del dia i han presentat les seves idees per tal que els compromissaris les votessin. Aquest any en farà quaranta, prop de mig segle amb un nul l’interès de la massa social barcelonista en influir en les decisions del club.
El soci té poder. Pot dictar sentència en qüestions transcendents. Però ho fa exclusivament, i des de fa quatre dècades, en base a les propostes formulades per la junta directiva. Sí o no als punts ja predeterminats, però una apatia total per presentar iniciatives. De fet, des que es conserven actes d’assemblea en democràcia -les celebrades entre l’1 de setembre del 1967 i el 17 d’agost del 1978 van desaparèixer-, només hi ha hagut dos intents fracassats per modificar l’ordre del dia. I, precisament, duts a terme en l’època moderna. El darrer, el promogut per l’associació Manifest Blaugrana i el grup d’animació Dracs 1991 per debatre si l’entitat ha de mantenir o despenjar la samarreta d’Iñaki Urdangarín del Palau Blaugrana. Els promotors s’han quedat a unes 200 firmes de l’objectiu.
El primer intent fou el 2011, en el qual diversos socis agrupats en el col·lectiu Consulta Qatar van recollir signatures per tal que l’Assemblea votés si calia celebrar -o no- un referèndum per acceptar o rebutjar el patrocini de Qatar Sports Investment. En van assolir 5.736, però aleshores els Estatuts encara marcaven un suport mínim del 5% de la massa social (8.853) i, d’aquesta manera, Sandro Rosell va aconseguir esquivar el debat.
Oposició a Núñez, però assemblees plàcides
Durant els 22 anys de govern de Josep Lluís Núñez, el més extens de la història del club, cap soci va ni tant sols plantejar públicament la possibilitat d’intervenir decisivament en les assemblees. L’expresident va tenir una oposició gairebé permanent des del 1978, però totes les assemblees van acabar essent una bassa d’oli i un acte d’aclamació presidencialista que refermava el seu poder. En el seu primer any, uns 1.000 socis es van aplegar per debatre i criticar la decisió empresa per tal de superar una crisi econòmica delicada. La derrama entre tots els associats per pagar el deute no va agradar però, tot i em rebombori generat, l’assemblea va acabar aprovant la mesura.
Durant els anys 80, a Núñez li va aparèixer una oposició activa. Una oposició de moltes paraules, de crítiques, de manifestos i d’exposició als mitjans. Però gens intervencionista. Els expresidents Francesc Miró-Sans i Agustí Montal i Costa l’estiraven es les orelles, acusant el màxim mandatari d’abandonar el soci, però també d’un “menfotisme” -segons Montal- perillós per part dels propietaris del club. “Les coses han arribat a un punt en el qual no es poden inhibir, a menys que vulguin caure en el greu pecat de deixadesa en les seves autèntiques funcions”, va expressar Miró-Sans.
Fins i tot, diaris com el Mundo Deportivo es preguntaven de què servia l’assemblea. “De ahí que las asambleas, como norma general, se hayan convertido en exhibiciones presidencialistas, vacías de todo debate y con una falta de comunicación evidente entre la mesa y el senado barcelonista”, escrivia el rotatiu esportiu el 13 de juliol del 1987. També un soci, Gil Novoa Huertas, s’atrevia a qüestionar-les en una carta al director publicada un any abans, l’1 d’agost del 1986: “Las actuales asambleas de compromisarios serán siempre tristes, monótonas, “presidenciables” por decirlo de alguna manera, siempre que no se varíe el sistema. A ver si de una vez por todas, la democracia llega también al fútbol.”
Molta queixa, molta polèmica, però cap intenció del soci d’assaltar l’assemblea fent servir el seu poder real. Ni tant sols el Grup d’Opinió Barcelonista liderat per Josep Huguet, ni la plataforma Barcelonistes de Sempre, ni Unió Barcelonista, amb Joan Casals al capdavant, van incloure mai un punt en l’ordre del dia. Ni tant sols van iniciar un procés de recollida de signatures per intentar-ho. Tampoc ho feu l’Elefant Blau durant els anys 90, centrat exclusivament en un vot de censura que, després de presentar els suports corresponents el 30 de gener del 1998, finalment es va celebrar mantenint Núñez en el poder. Això sí, només durant dos anys.